Partly cloudy
  • Màx: 19°
  • Mín: 12°
18°

Tabú educatiu

En un article anterior vaig intentar exposar com s’usa la polèmica sobre els deures escolars com una cortina de fum davant el debat sobre elements que sí que podrien canviar el rumb del nostre sistema educatiu. I vaig apuntar que la integració socionacional –diguem-ne així- constitueix un dels tabús evidents que s’hi manifesten. A d’altres països, començant pels més vesins, no ocorre així. A França, la Llei Deixonne, puntal de tot el sistema educatiu francès, ja establia clarament que l’objectiu prioritari de l’educació francesa és “fer bons francesos”. A l’exministre Wert, pare de la LOMQE (en plena vigència, encara que alguns facin com si volguessin dissimular-ho), també ho va deixar ben clar: l’objectiu bàsic de l’educació espanyola és “españolizar a los niños catalanes”. No fos cas. No oblidem que Wert ha estat premiat amb un art càrrec que, es vulgui o no, exerceix a la metròpoli de la província espanyola, ço és, a París. No fa falta dir que a molts altres països del nostre entorn es fan declaracions en el mateix sentit.

Quan aquestes declaracions no estan animades pel més pur nacionalisme (que, tot siga dit entre parèntesis, és ben poques vegades), vénen a manifestar un desig d’incorporació socionacional, d’arrelament, de compromís amb el país. Com deia J.F.K., no pensis en el que Amèrica pot fer per tu sinó en el que tu pots fer per Amèrica.

A les nostres illes, a les Illes Balears, alguna vegada se n’ha parlat, sempre una mica d’amagatotis i sense que es noti massa, d’aquesta qüestió. De fet, molts documents de la Conselleria d’Educació fan esment de la necessitat d’establir un vincle més o manco intens entre els alumnes de les nostres illes i la societat que tenen al voltant, que és com dir, amb el seu país. Però mai no s’acaba de concretar amb mesures gaire específiques, entre altres coses perquè, malgrat –teòricament- tenir competències exclusives en matèria d’Educació, el nostre govern està lligat de peus i mans. Més de la meitat dels curricula vénen imposats des de Madrid. L’Estat encara manté una “Alta Inspección” que va observant amb lupa el que es fa a les mal anomenades comunitats autònomes. I, al cap i a la fi, no tenim ni tan sols autonomia per establir el nombre d’hores lectives que els nostres estudiants han de tenir a cada curs. Una autèntica carallada (en el sentit eivissenc del terme, no en l’estàndard).

Per centrar la discussió, ens podríem limitar a observar què ocorre allà on diuen que l’Educació funciona bé o molt bé (tot el contrari del que diuen de nosaltres). Per començar, no hi ha cap cas on l’Educació funcioni de manera excel·lent en què l’estatus de la llengua pròpia sigui sistemàticament discutit, posat en qüestió, o fins i tot combatut des del govern (com ha arribat a passar entre nosaltres). Estic convençut que uns ajuntaments finesos que postergassin el finès allà on és la llengua pròpia no propiciarien uns resultats educatius tan brillants com els que ara gaudeixen. Tampoc no hi ha cap sistema excel·lent que sigui desarrelat. Ni que pateixi provincianismes lamentables davant d’altres.

El finès, amb un nombre de parlants semblant al de catalanoparlants residents a la conurbació de Barcelona, és la llengua primera a totes les àrees on no ho és el suec (dins la república de Finlàndia). I no hi ha, que jo sàpiga, cap ajuntament que ho discuteixi (em permet de tornar a recordar que, a Finlàndia, les competències en Educació les tenen els municipis). A les illes Aland, en canvi, el suec, en tant que llengua territorial, és la llengua general del sistema educatiu. I tampoc cap ajuntament no ho discuteix. I a Corea del Sud, a ningú se li ocorre dir que seria millor funcionar en xinès o en anglès. La llengua pròpia fa de vehicle. I no hi fa només perquè sigui la pròpia, ni perquè vehiculi una identitat històrica, sinó perquè constitueix un element de cohesió i d’arrelament. I, sense cohesió i arrelament, no hi ha èxit escolar possible.

Per tant, mentre no hi hagi clarament una aposta per un sistema d’Educació propi, per un Model Educatiu Propi per a les Illes Balears, en què s’ensenyi Història de les Balears, Llengua i Literatura Catalanes de manera prioritària, Geografia dels Països Catalans o Art de les Illes Balears, juntament amb tots els seus referents europeus i universals, no hi haurà manera de redreçar-ho. Si en parlam, deixarà de ser tabú. Com ho va deixant de ser el sexe. I algun dia, esperem-ho, també ho deixarà de ser la mort.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ALM, fa 13 dies

Sense arrelament no hi ha èxit escolar possible ni èxit social. Si una gran part de la població menysprea les tradicions i els pensaments dels descendents dels pobladors més antics, i no es vol integrar en la cultura pròpia del lloc on han arribat per a romandre-hi, malament va la cosa per a una normalitat social. És una malaltia crònica que patim i sembla que no es pot guarir amb cullerades, ni pastilletes ni injeccions. I dels remeis que sí que podrien esser efectius, és tabú tan sols parlar-ne.

Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris