Partly cloudy
  • Màx: 19°
  • Mín: 12°
18°

Plató, Twitter i Donald Trump

La realitat no deixa de sorprendre’ns. I quan es tracta de preveure els resultats dels mecanismes col·lectius de decisió, la sorpresa pot arribar al límit. Ben poc ens podíem imaginar que el “no al procés de pau” s’imposaria en el referèndum celebrat a Colòmbia; o que una organització amb més de centtrenta anys d’història com és el PSOE es tiraria de cap al barranc; o, finalment, que aquest senyor amb cara de malhumorat i clenxa impossible guanyaria les eleccions presidencials nord-americanes.

És el que té la democràcia. Suposadament, el menys dolent de tots els sistemes possibles de govern. Un mecanisme capaç de posar límits a la irracionalitat. I, malgrat tot, un cop i un altre hem de patir la frustració davant uns resultats que atempten contra la pretesa intel·ligència dels éssers humans.

Durant dècades, els teòrics de la reflexió política ens han volgut ensenyar que les persones posam en marxa, a l’hora de fer efectives les nostres eleccions, certs mecanismes de presa de decisió basats en la raó. I tanmateix, no sembla que sigui la raó qui ha guiat certes decisions, com la de fer president un personatge com Donald Trump. Per molt que, a posteriori, sempre sortiran gurus abonats al mantra de “jo ja ho havia dit”, el fet és que ningú no s’imaginava un resultat com aquest.

Potser Plató tenia raó i el problema rau en el fet que es deixa participar en les decisions a persones sense la necessària capacitat i formació. Potser la idea aristocràtica que no tothom està igualment preparat per participar en la vida política surt un cop més a la llum en situacions com aquestes, davant la frustració de la raó i el suposat fracàs de la intel·ligència.

I, tot i que hi hagi qui vulgui tornar a posar sobre la taula aquesta mena de debats, voldria dir clarament que no. Que Plató no tenia raó. Però aleshores ens trobam davant el compromís de donar una explicació a les coses que passen. I aquí és on feim aigua. Com és possible que, majoritàriament, els colombians prefereixin no acabar amb la guerra civil que castiga el seu país des de fa dècades? Com és possible que els nord-americans facin confiança un senyor que predica la discriminació de gèneres, de races i de religions? S’accepten propostes.

Els intel·lectuals de la progressia tenim una perillosa tendència a diagnosticar defectes en els mecanismes que han conduït a un resultat electoral que no ens agrada. Podem caure en explicacions que responsabilitzen els mateixos electors de les males decisions. Malgrat que no ens agradi l’intel·lectualisme moral, aristocràtic i autoritari, del gran filòsof atenenc, amb massa facilitat ens deixam seduir per explicacions de perfil platònic. Personalment, crec que ens equivocam.

Entre altres coses, ens equivocam si no sabem veure que el món ha canviat mentre nosaltres continuàvem reclosos dintre de les nostres biblioteques. En el nou món, el medi ha fet que els missatges es transformin radicalment.  I mentre alguns continuam escrivint articles d’opinió raonada com aquest, el món s’ha sotmès als qui dominen l’art de dir les coses en cent quaranta caràcters i als qui saben tocar la fibra emocional de les audiències. Posats a triar entre una senyora que, malgrat fa trenta anys que domina els mecanismes del poder, no és capaç de mostrar una rialla sense cap signe d’artificiositat i un senyor que no s’avergonyeix de simular un espectacle amb lluitadors hormonats o que presumeix de les seves proeses sexuals, el poble ha fet la seva tria. I el poble mai no s’equivoca.

Potser allò que ens cal sigui repensar la funcionalitat i el sentit d’escriure articles d’opinió. De ben segur que alguns dels nostres lectors ens aplaudirien l’autocrítica.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Iago, fa 14 dies

OK

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris