Partly cloudy
  • Màx: 30°
  • Mín: 21°
23°

Mirar el clima

Si us ve de gust, dissabte que ve a Cala Millor podreu escoltar els de les Oques Grasses, els principatins que canten allò de «...que les penes marxen si t’agafa el vent». En Josep Pla era un d’aquests —igual que els de les Oques  Grasses— que duia la curolla d’observar el clima; després el descrivia, ple de detalls. Els seus millors dietaris, «El quadern gris», les «Notes disperses» i les «Notes de capvesprol», publicats en l’edició de les obres completes per Edicions Destino, una bona part de les més de mil cinc-centes pàgines que hi va dedicar, estan plenes de precises ressenyes sobre la climatologia i el paisatge del que ell denominava «el meu petit país», l’Empordà. També d’anotacions referides a climes que va mirar tant quan viatjava per altres bandes d’Europa.

Pla era un realista, un burgés sense pretensions que no creia més que en allò que tenia davant del nas i que podia arribar a tocar amb les mans. Un liberal que no perdia de vista la tradició, costumisme útil per definir l’estil de vida, individualista, que ell apreuava. Per exemple; lluny de ser un beat, tampoc no era del seu gust escoltar blasfèmies. No anava a missa ni mai no li van interessar especialment els fonaments de la religió, però no es cansava de contemplar la catedral de Girona, esplèndida aportació de l’ideal catòlic, segons la seva manera peculiar de dir les coses.

L’escriptor empordanès era un liberal amb la convicció que la burgesia del seu temps tenia molts de defectes, però atacar-la també és un dels crims més contraproduents perquè la norma que proporciona l’estil burgès «fa que les coses siguin infalibles». Pla era un escèptic perquè la veritat, segons el seu parer, és introbable. Contradictori i aficionat a fer conyes, era un descregut que, paradoxalment, tenia moltes coses a dir. Xerrava sempre seguit i sobretot escrivia i escrivia, durant les seves escollides i abundants estones misantròpiques.

Els adjectius que completen els substantius i tenen l’encàrrec de precisar. Aquesta era una de les seves curolles més recalcitrants. Bona part de la crítica literària que va escriure, més que res comentaris de text d’índole molt personal, va fer dels adjectius un dels seus ideals. Qui no adjectivava bé no sabia escriure perquè en literatura «hi ha un problema bàsic, molt difícil: el de l’adjectivació». Allò que hom escriu ha de ser, segons Pla, intel·ligible i clar i després, si és possible, precís. Les persones que escriuen «per la imaginació no saben res de res, fan el paper dels retòrics». Era partidari de la literatura «de l’observació humana, del que tenim al davant». Tothom ha d’escriure sense retòrica, sense manierisme, d’una manera entenedora, sense adjectius rebuscats. Escriure «sotmesos a l’esperit de la llengua que parlen els pagesos, que és l’autèntica». Si un escriptor tira amb els adjectius adequats sempre farà diana perquè l’única cosa que dura és la forma donada per l’adjectiu precís. Per a poder descriure amb efecte les pluges i les neus, les calors i els freds, i els vents dels anys que passen, «els adjectius han de tenir una determinada resistència».

En fi, els adjectius i el clima observat, un coneixement caparrut que Pla col·loca amb determinació dins l’obra de què tractam. Mirar els detalls del clima. «El clima de l’Empordà Petit és absolutament diferent del de les comarques frontaneres». Segons els seus dietaris, a l’Alt Empordà hi domina una forma o altra de vent del nord, la tramuntana. En les altres dues comarques, el factor dominant durant tots els dies de l’any és el sud-oest, el vent de garbí. També hi bufen altres vents de duració escassa: el gregal o el llevant i d’altres. Són vents de duració limitada. No són dominants. Un vent dominant, segons Pla, no vol dir que bufi permanentment de la mateixa direcció, vol dir que ho fa durant una bona part del dia.

A l’Empordà Petit no hi ha cap vent dominant. És un espai en el qual es produeix el xoc continuat dels vents del sud i dels vents del nord, un camp de lluita. En aquesta còsmica dialèctica, de vegades guanya un, de vegades l’altre. «Tots els climes són monòtons però quan tenen un element dominant tendeixen a l’estabilitat. Si hom té el cos per adaptar-s’hi, la monotonia esdevé normal i saludable».

Segons Pla, observar aquests aspectes ajuda a comprendre la vida. «La tramuntana, quan no és llarga i impetuosa, té alguns partidaris: és un aire tònic positiu, que fa caminar dret, que fa venir gana, que remunta la vida». L’escriptor mira també el clima d’altres bandes: «Quin cel, el de París, més bonic! A principis de tardor el cel és de color d’estany, d’un gris blanquinós de vella plata, plàcid i benigne, d’una finor exquisida. Sempre sembla que ha de ploure i sempre sembla que no ha de ploure. Aquesta ondulació del cel em fascinà». Sobre el clima de Madrid, escriu: «Madrid, que està situat en un clima de mitja altura, sec, tònic i favorable a fer anys, i té com a característica que facilita la utilització del pensament amb la màxima parsimònia possible».

Per acabar l’article d’avui, una referència al clima de Menorca. Escriu Pla en el dietari «Notes de capvesprol» que els menorquins i els empordanesos estan lligats per la tramuntana i que quan el mestral passa pel Canigó gelat, devasta l’Empordà i es projecta tot d’una sobre el mar i sobre l’illa de Menorca, sota un cel de blavor meravellosa. Afirma que no hi ha cap arbre de l’illa que no sigui torçat i decantat per la força del vent. I acaba: «Fred, malestar, el gran animal de la Naturalesa».

Pel que fa a la ideologia política que Josep Pla descriu en els seus dietaris, la part més categòrica, és millor que ho deixem per un altre dia. Tampoc no paga gaire la pena perquè, manllevant una expressió d‘aquest autor molt celebrada, aquest credo és un desori impressionant.  

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris