Partly cloudy
  • Màx: 30°
  • Mín: 21°
23°

Records

No sé sí és un fet general o no, però com més gran em faig, més tendència tinc a repassar el meu passat, a fer un examen del que ha estat la meva vida, a recordar amb els amics i familiars, situacions i persones que d’una manera o una altra l’han marcada. És quasi una necessitat. A mesura que ens anam fent vells en la balança de la nostra vida el passat pesa cada vegada més i menys el futur, i és natural que els nostres  pensaments, una i una altra vegada, es dirigeixin cap a tot allò que ha configurat la nostra biografia. O almanco això és el que em succeeix a mi. No és un exercici del tot fàcil i còmode perquè el trànsit per aquest planeta no sempre ha estat un camí de roses ja que devora fets i situacions agradables n’hi hagut d’altres que no han estat gens. Tendim a recordar els moments feliços i a oblidar els infeliços, però la vida inclou ambdós.

Recordar el passat és fer memòria, és a dir, fer present el passat com deia Agustí d’Hipona, que és fonamental per entendre la construcció de la nostra identitat com a individus. La relació entre memòria i identitat està plenament demostrada. Basta tenir present què passa quan es perd a causa d’una malaltia. Es comença per deixar de recordar el que s’acaba de fer, de reconèixer els llocs que s’han freqüentat, de ser incapaç d’orientar-se, d’identificar les persones que més s’estima i, finalment, es deixa de tenir consciència d’un mateix, s’arriba a no saber qui és un. Un procés realment dramàtic. Però també hi ha una altra manera de perdre la memòria: destruir tot allò amb el que ens hem identificat i ens identificam. D’això els nazis en sabien molt.

Tres fets que m’han fet reflexionar sobre aquests aspectes: el tancament de Can Roca i de Can Bet i l’esbucament de la casa on vivia la meva padrina.

Can Roca i Can Bet m’identifiquen a mi i a Palma. Amb la seva desaparició, també  desapareix una part de mi i Palma perd una part de la seva personalitat.  Aquests comerços són representatius de la ciutat que jo he conegut, que he viscut. Si necessitaves paper, quaderns, paperines, disfresses per una festa, sabies que a can Roca ho trobaries. Fil de cosí, vetes i botons en podies trobar de tots els colors i dimensions a can Bet. I a més, sabies que t’atendria una persona que en sabia i que davant el dubte et podia aconsellar. Tot això ha desaparegut. No és un procés nou, ja ho sé. Hi ha una llarga llista que desgraciadament s’anirà allargant d’edificis, comerços i cafeteries que han desaparegut de la nostra geografia urbana. Alguns diran que som un nostàlgic, i és clar que ho som. Els canvis m’espanten perquè tots els que s’han produït darrerament són canvis per empitjorà.

La seva desaparició, però,  no és només una pèrdua personal. És més que això. Hi perdem tots els ciutadans perquè desapareixen uns llocs simbòlics que han donat singularitat a les nostres vides i també a la ciutat.

La casa de la meva padrina estava al carrer Oliver de Son Espanyolet. Era una típica casa d’una planta amb unes golfes que no ens hi deixaven pujar, un  soterrani i un corral amb un magraner i una llimonera. No tenia moltes comoditats, era freda a l’hivern i calenta a l’estiu, però a mi tot això no em va importar mai. Era el centre de reunió de tota la família de ma mare que era gran perquè eren vuit germans. Oncles, ties i cosins, ens reuníem allà. Del meu padrí, que va morir poc temps després de jo néixer, no en tinc cap record, en canvi la padrina ha estat un figura molt present en tota la meva vida. Era una dona forta, caparruda, disposta sempre a ajudar, alegre i amb sentit de l’humor.

Hi vaig passar moments inoblidables però especialment guard en la meva memòria un horabaixa d’hivern, devia ser just després de les festes de Nadal de mitjans dels anys 70. En aquells temps jo estudiava a Barcelona i només passava les vacances a Palma. Aquell mateix vespre havia d’agafar el vaixell per tornar a la universitat i vaig anar a acomiadar-me d’ella com normalment feia. Per què aquest dia m’ha quedat en la memòria quan era normal que la visitàs i de les altres visites no ha quedat res? No hi havia ningú més que ella i jo. Aquest dia va ser especial i record que me’n vaig anar amb una sensació de tristesa. Me va contar la història de la seva família, de la meva família: de com era el carrer quan ella hi va arribar, dels veïnats que hi va trobar i dels que s’instal·laren després, de la vida durant la guerra... Me vaig acomiadar i la vaig besar. Feia fosca. Crec que va ser la primera vegada que vaig ser conscient del pas del temps.  

Aquest estiu esbucaren la casa de la qual la meva padrina va ser la darrera llogatera.

És vera que em queden els records de Can Roca, de Can Bet i de la casa de la meva padrina. És vera que les generacions que vinguin quan mirin fotografies i documentals podran saber que en aquells llocs hi va haver un temps uns edificis, uns carrers, uns comerços però a diferencia de jo, no hi podran entrar, no hi podran passejar ni comprar. Aquests records moriran amb jo i amb la meva generació.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris