Partly cloudy
  • Màx: 30°
  • Mín: 21°
23°

El pou dels records i les esperances

Ben igual que dins un pou han estat ocultes les persones que foren afusellades a Porreres durant l’inici del règim feixista que ficà a tot l’estat espanyol dins la penombra. Però al cap i a la fi la troballa no són uns cossos, ni és el dolor dels seus familiars durant aquests 80 anys, és molt més que això. Són unes idees de justícia social, de llibertat, de transformació, de progrés... que avui cal reivindicar.

Per que cada cop, la gent té més clar que no pensa acceptar dictats de forces obscures, la gent cada cop té més clar que la violència masclista és terrorisme i no la lluita de col·lectius per conquerir nous drets socials, que el medi ambient no és moneda de canvi, que el treball d’un mereix un salari digne, que el benestar d’uns pocs no pot condemnar a tota una societat a la misèria, que la gent mereix viure amb dignitat...

El camí cap a la dignitat de les classes populars i treballadores ja mos la mostraren aquestes heroïnes conegudes com n’Aurora Picornell i de tants d’altres d’anònims enterrats allà mateix o dins qualsevol cuneta. Això és el que desenterra’m, idees, esperances, conviccions, seguretats de gent que pagà el preu més car.

No caiguem en l’errada de pensar que són restes humanes, són molt més que això, són els pensaments que em feren entrar en política a mi, a tants d’altres abans i tants d’altres que vendran demà. El millor homenatge és que agafem el que diuen alguns veterans de la meva formació política, aquest fil roig de la història i continuem el camí que ells feren, ja que sinó els botxins hauran guanyat, i no els podem fallar.

La victòria és gairebé inassolible, una societat justa sense explotació, sense violència, amb països que saben conviure sense estat, amb un futur per als joves i una seguretat i dignitat per als més majors. On ningú hagi de matar per fer-se més ric ni ningú hagi de robar per viure.

En definitiva una societat utòpica, però que seria del món sense utopies, sense esperances de que les nostres petites lluites diàries a la feina, a ca un, al nostre poble, a la nostra barriada no serveixen de res, que mai no res canviarà. Vull creure que cada cop que ensenya’m a un infant a no tractar diferent a una nina que a un nin, cada cop que l’ensenya’m a compartir una jugueta, cada cop que no discrimina a un altre per qualsevol raó fem una passa cap a un futur millor.

Potser sigui un il·lús o un utòpic però tenc la convicció de que qualsevol realitat concreta o topia, qualque dia fou una utopia.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ja esta be, fa 15 dies

Ya que hablas de Porreras, ¿por qué no lo haces de Mahón y de otros lugares?.

Y que conste que jamás defenderé esta bestialidades. Empezando por los cometidos en la "maravillosa" II República española.

Ya está bien. ¿Cuando de una puta vez cerraremos la maldita guerra incivil?. Queremos vivir en paz, que se reponga todo lo que se tiene que reponer y pensar en el futuro. Y que aquella barrabasada no vuelva a suceder nunca.

Valoració:-5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris