El llibre "Desigualtat. Què podem fer?" d'Anthony B. Atkinson hauria de ser de lectura obligatòria en general i, en particular, per a les persones que es dediquen a la política. A més d'una exhaustiva anàlisi de les causes de les desigualtats, ens ofereix quinze propostes concretes per revertir la situació d’injustícia social i ecològica creixent. No m'entretindré a explicar aquestes propostes, que van des del reforçament del sindicalisme no corporatiu, fins a la implantació d'una mena de Renda Bàsica Incondicional, passant per una fiscalitat radicalment progressiva. Però si vull entretenir-me un moment a dir que allò més substantiu d'aquest llibre són els nombrosos i contundents arguments sobre la viabilitat de les seves propostes, i el desmuntatge que  fa de les objeccions als seus plantejaments. A tall d’exemple, el capítol IX, titulat "Reducció del pastís?", el dedica a refutar les crítiques dels qui argumenten que unes polítiques com les que proposa aquest pioner de la recerca del fenomen econòmic i social de la desigualtat reduirien el creixement econòmic. En aquest sentit, quedin-se amb una de les afirmacions -argumentada amb dades- d’Atkinson: "... la possibilitat que el pastís es redueixi a causa de les propostes no és un argument concloent en contra de les mateixes, atès que un pastís més petit distribuït de manera més justa pot ser preferible a un pastís més gran amb els nivells actuals de desigualtat".

Aquesta referència al llibre d'Anthony B. Atkinson ve al cas de dues notícies recents: D'una banda, els resultats de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2016, és a dir dels mesos centrals de la temporada turística, posen de manifest que el mercat laboral associat a l'actual model de turbo creixement balear a força de "tot turisme", lluny de reduir desigualtats i avançar en cohesió social, provoca tot el contrari.

Cal tenir en compte que la molt celebrada taxa d'atur del 10,6% (un -3,28% que l'any anterior), i la xifra de població aturada de 67.900 persones (amb un descens interanual del -24%), amb un creixement de PIB [un pastís que augmenta de grandària] també tan celebrat, hauria de ser motiu de poca alegria i celebració. Sobretot si aquest resultat quantitatiu és conseqüència directa de l’ elevat percentatge -31,3%- de persones assalariades temporalment amb contractes cada vegada de més curta durada; d’un percentatge molt gran de les 66.300 persones amb ocupacions parcials que desitgen i necessiten tenir una ocupació a jornada completa; d'un elevadíssim percentatge dels 70.900 "empresaris sense assalariats o treballadors independents" que, veritablement, són autònoms forçats a viure en la precarietat. Cal celebrar, potser, que aquest estiu hagi estat un altre de medicalització de les cambreres de pisos, de la gent treballadora que a Eivissa han hagut de mal viure sense poder exercir el seu dret a un habitatge digne, o de l'explotació laboral en els "handlings" dels aeroports illencs? És motiu d’orgull que la pobresa laboral s’estengui com una bassa d’oli?

Per una altra banda el document del GOB "Posam límits al Turisme? Avancem cap a la racionalitat" conté un “full de ruta” molt assenyat de decreixement turístic. Convindria que el Govern de les Illes Balears no menyspreés aquesta proposta ecologista. Entre altres raons perquè o decreixem turísticament, o la desigualtat seguirà incrementant-se. Tinguin present que està àmpliament documentat que la desigualtat genera major descontentament social que la simple pobresa.

No hi ha excuses: Qui vulgui unes Illes Balears més igualitàries, ha d’apostar per posar límits al turisme, i, de retruc, a la precarietat laboral.