Es veu que el Vaticà modern també fa cas del màrqueting. El que dubt és si el Papa Francesc té de conseller un clònic d'en Marcelo – l'àngel de la guarda de l'actual ministre de l'interior en funcions- o, en canvi, modern com és, té allò que se'n diu un personal coach. Sigui com sigui, pels voltants del dia dels morts, aprofit per si tenc algun lector més jove que jo per dir-li que no és l'u de novembre sinó el dos, ha emès un comunicat – o com es digui en poètica vaticana- blasmant i prohibint l'ús llibertí de les cendres. Un bon cristià, ja ho deveu saber, no pot tenir les cendres d'un difunt – propi o extern- a qualsevol altre lloc que no sigui un cementeri. I ho ha de fer allà i no espargir-les davall una figuera o per la solada d'un garrofer no perquè sigui el lloc adequat sinó perquè els cementeris són, sempre segons les pupil·les vaticanes, llocs sagrats. Tampoc no es poden guardar damunt l'escalfapanxes ni espargir-les al lloc més reverenciat pel difunt – cala, cim de muntanya, penyasegat...

No sé si l'escrit del Pontífex aclareix a qui és imputable el pecat, si al difunt o als hereus. A qui s'ha d'obeir, a l'escrit del Papa o a la voluntat manifestada pel difunt? Què pot passar, pel que fa a la quantia de la culpa, si el difunt no és catòlic però sí ho són els hereus? I si d'aquests només n'és un, de catòlic? Ha de carregar amb les culpes de tots? Com s'ho farà el Papa Francesc per evitar les desigualtats socials? Perquè hem de suposar que a un racó preferent del Bernabeu sempre hi trobaran un enfonyall per edificar-hi un columbari i un mossèn Cañizares de torn que s'oferirà, de grat o sota el pes del denari, a santificar-lo. En aquest cas, té més dret un seguidor del Madrid a reposar eternament sota els ecos de la brama que provoquen els jugadors que llueixen els colors de la seva vida?  En aquest cas, per què els pocs acòlits del Sueca United football club – el club més rocambolesc d'Espanya, vegeu la wiquipèdia- no tenen els mateixos drets funeraris – catòlicament parlant- que els de pressupostos milionaris? I ja que parlam de discriminacions, què passa si la família del difunt no té capital suficient per llogar un enfonyall a lloc sagrat? Valdrà deixar el bolic amagat rere un xiprer? O escampar les cendres dins una pastereta?  I és que la vida sempre et planteja dilemes no sempre senzills d'atacar. Si no, que li ho preguntin a n'Armengol, n'Iceta, en Pedro  Sánchez i companyia. Què preval allò que els dicta la consciència i, de retruc, la consciència dels votants i afiliats o allò que decideix el comitè central, per molt federal que es digui?

I ara, posant-nos en un terreny una mica més seriós, a qui inculpar la caterva de cadàvers que en comptes d'un lloc sagrat troben la saladina estèril de la Mediterrània com a tomba? Qui es farà càrrec de tantes culpes? Els governs suposadament acollidors? Els que no permeten una vida digna als llocs d'origen? Les multinacionals amb dos dits d'ídem de la interrogació anterior? L'espoli dels recursos dels llocs d'origen? O els pobres infortunats que, en comptes de ser pacients i soferts, han aspirat a una vida millor i més digna? O  les màfies que trafiquen amb les seus anhels i la seva dignitat?

No seré jo qui digui que no era necessària aquesta admonició papal però m'ha fet pensar en accions pròpies dels qui tenen poder. A vegades, massa sovint per cert, els qui tenen poder – sigui de l'ordre que sigui- necessiten fer-ne ostentació i han de fer veure que apliquen la doctrina que professen. I l'únic marge que tenen és posar, com aquell qui diu, una nota a peu de pàgina, ínfima i tan pirotècnica com vulgueu, al curs de la història de la institució que governen. En poques paraules, fan  molt poca vasa. Encara que sigui  Papa de Roma.

Si el Papa a pics ne fa poca, quina en deu fer aquesta tereseta anomenada Albert Rivera? Des de la seva insignificància vol fer veure que guanya grans batalles i fa el paper d'en maneta. Però ell es creu un reietó, un quixot que lluita contra molins de vent a qui li apar que són gegants... Aviat no en quedarà ni un polsim de cendra d'aquesta figura. Serà pecat no servar-la dins el columbari de la memòria col·lectiva o, en canvi, val més esventar-les dins el cor ciclònic d'una tramuntanada?