Vaig seguir amb molt d'interès el debat organitzat per l'associació Jubilats per Mallorca amb el títol 'Els moviments socials davant el col·lapse'.

Segurament, de les moltes carències que arrosseguen els moviments socials mallorquins, n'hi ha dues que mantenen les seves respectives militàncies en una espècie de estat permanent de fatalisme. Una és la manca de recursos suficients per disposar de les eines i els mecanismes de que disposa qualsevol organisme que intervé públicament. Posaré només un exemple: cap moviment social de Mallorca treballa sobre enquestes, sondejos d'opinió... que els donarien una visió més clara de quins missatges funcionen i quins no, de quines demandes té el sector al que es dirigeixen...

L'altra mancança que ens dona la magnitud de fins a quin punt treballen a les fosques: no disposen (vull pensar que la tasca que fa l'Associació Ona Mediterrània pal·liarà aquesta mancança) de mitjans de comunicació que els situïn com a protagonistes i que facin un relat, si més no, no contrari als interessos dels moviments socials.

Tanmateix, allò més important per no caure en el desànim tan recurrent que provoca fer feina tan a les fosques, és recordar a totes aquelles persones que esperen amb ànsia l'arribada d'un nou agent revolucionari una antiga dita dels indis hopi (amb ressonàncies gandhianes): «nosaltres som aquells a qui estàvem esperant».

I com ens recorda Slavoj Zizek, «això no significa que haguem de descobrir que som l'agent predestinat pel destí (la necessitat històrica per tirar endavant la tasca). Significa, en canvi, que no existeix cap Gran Altre.