Sembla que hem entrat – de fet potser fa anys que hi navegam- en una etapa d'abúlia persistent, com aquests dies plujosos, tan externs a la mediterrània, que et deixen cinc o sis dies sense veure el sol. Tant de bo només fos una percepció des l'atalaia pre-senil d'un escèptic. Però l'assumpte ha merescut ja l'atenció d'homes de prestigi. Aquest és el cas del sociòleg polonès Zygmund Bauman que ha de publicar un llibre que durà per títol, pam envant pam enrere,  retrotopia. Segons el meu col·lega Antoni Janer, aquest concepte estaria a les antípodes del d'utopia, que Tomas More va teoritzar. Segons Bauman a Alemanya ara hi ha la primera generació, des de la Segona Guerra Mundial, que creu que no assolirà ni mantindrà les condicions de vida dels seus pares.

No seguiré desgranant les tesis de Bauman perquè duc camí de ser denunciat per plagi pel professor Janer. Tanmateix, ell acabà el seu article – la mort de les utopies?- apel·lant a l'esperança i, enfront del pessimisme de Bauman, girà els ulls vers Einstein a qui atribueix aquesta frase “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res”.

Ara tenc un dubte: vendre esperança és vendre fum o, en canvi, és una obra pietosa i necessària dels qui tenim una tribuna i un centenar llarg de lectors? Si, com ha convengut gent més sabuda que nosaltres, la utopia és allò que ha fet avançar la humanitat, l'esperança serà una drecera vers la utopia o un analgèsic per afrontar millor el pessimisme? Sigui com sigui ens cal vendre'n una mica, d'esperança. Així ho va fer el professor Grimalt l'altra diassa – a Mallorca aquesta expressió vol dir un dia indeterminat no gaire llunyà- en un brillant article. Ell, amb el seu humor característic sostenia, més o menys, que el món no està del tot perdut. I ho feia recontant una anècdota que li passà: un musulmà amb qui té, o tenia, tractes se n'anava a la Meca a complir amb el precepte religiós. Li digué, el moro, que quan seria allà pensaria o resaria per ell. Cosa que meravellà l'il·lustre felanitxer car ho veié com un símbol d'esperança ja que trobà més que meritori que un home de confessió musulmana resàs per un cristià.

Tot plegat ha confluït dins el meu cervell perquè fa cosa d'una mesada tornant amb metro cap a Marratxí vaig observar un curiós joc entre adolescents. Es tractava de tirar una botella a l'aire, fent-la voltar sobre si mateixa, i tenir l'habilitat o la sort de fer-la caure dreta. És clar que la botella ha de contenir líquid, unes tres quartes parts. A primer cop d'ull em semblà que era una grosseria pròpia d'al·lotots, no sabien com matar l'aranya!- però llavors, quan vaig veure que el joc es repetia al pati del meu institut, vaig pensar que era un invent nou. La capacitat lúdica del jovent, potser fart de tanta maquineta, de tant de ciberjoc, de tanta pantalla fluorescent. Sense bits, sense frenètiques morts, amb una botella de plàstic mig plena. Ara encara ho observ, no ha passat de moda. I veig que hi fan innovacions, tirar-la  i que caigui damunt la fillola d'una finestra. Es tracta de posar-ho difícil, de fer cavil·lar l'enginy i esmolar l'habilitat.

Tot parafrasejant Bogart, vaig pensar que sempre ens quedarà la baldufa, com a símbol d'entreteniment. Potser, si els ho ensenyava als alumnes em farien més cas que quan els llegesc un poema de Pierre Ronsard? Segurament en farien el mateix. És a dir, gens. L'autoritat o allò que perceben com autoritat els esgarrinxa l'amor propi. No els motiva. Em diverteix veure'ls l'interès i la motivació que hi posen tirant la botelleta. Ara bé, tenc alguns dubtes escèptics. És un joc universal que convidi a l'optimisme o els usuaris són aquests fills de la desesperança? És un joc propi de les classes subsubalternes? És un indici d'estar de volta de tot? És un símbol del fàstic de viure?. No ho sé. M'estim més pensar que sempre, com una París plena de quimeres i un tant utòpica, sempre ens restarà la baldufa o la botella, encara que sigui de plàstic.