Partly cloudy
  • Màx: 20°
  • Mín: 11°
18°

El nacionalisme espanyol d’esquerres

Aquests dies he gaudit de la lectura d’un llibre molt interessant i que recoman incondicionalment: Breu història del nacionalisme espanyol, de Francesc Puigpelat. En aquest llibre, l’autor descriu com s’han anat construint els mites fundacionals de la nació espanyola i com aquests mites han arrelat en l’imaginari col·lectiu fins al punt que, avui, parlam amb naturalitat del nacionalisme basc o català, però mai del nacionalisme espanyol, perquè, per a la majoria dels qui hem estat educats – adoctrinats - amb els llibres de text del franquisme i la transició, tal cosa, simplement, no existeix.

El llibre recull documentació selecta sobre el paper de l’esquerra espanyola en aquesta història, concretament les posicions del PSOE, al llarg dels seus gairebé 140 anys d’existència i, en l’actualitat, de Podemos.

Encara que The New York Times publicà, el 1982, que “un equip de joves nacionalistes espanyols havia guanyat les eleccions”, ni Felipe González ni cap membre del PSOE s’autodefiniria com a nacionalista. I, malgrat això, PSOE, PP i Podemos són partits amb una forta càrrega d’oculta ideologia nacionalista espanyola. El PSOE que va fundar el vell Pablo Iglesias defensava, inicialment, la mateixa idea d’Espanya que la dreta més reaccionària de l’època. Solé Tura escrigué el 1986: “El moviment obrer veia en l’Estat liberal, en la seva versió jacobina, l’única possibilitat de modernitzar Espanya. La tradició jacobina va dominar des del principi el moviment socialista.”

Però el PSOE de principis del s. XX se sentia incòmode compartint el mateix nacionalisme unitarista, integrista i militarista amb els conservadors. Per això, aviat va desenvolupar la idea d’un patriotisme obrer que es volia contraposar al patriotisme burgès liberal. Des d’aquella perspectiva, el PSOE rebutjaria l’incipient nacionalisme català que reclamava davant les Corts de Madrid l’aprovació del primer Estatut d’autonomia, per egoista i materialista.

Malgrat que el Congrés del PSOE de 1918 aprovàs la creació d’una Confederació Republicana de Nacionalitats Ibèriques que mai no veuria la llum, només un any després ja s’havia eliminat dels textos socialistes qualsevol referència al federalisme. De llavors ençà, el PSOE ha defensat alguna forma d’estructura descentralitzadora només quan s’ha vist lluny de la possibilitat de governar. Per exemple, durant la dictadura de Primo de Rivera o en el famós Congrés de Suresnes – 1974 –, on aprovà un reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques que mai cap dirigent socialista no s’ha cregut veritablement.

L’esquerra espanyola, afirma Puigpelat, sempre ha fet el mateix: quan es veu lluny del govern, federalisme, però quan la cosa va de debò, retorn al centralisme unitarista. Així succeí també el 1931, quan Alfons XIII va ser expulsat i els partits d’esquerra es veieren amb possibilitats de governar. Just un any després, la tramitació de l’Estatut de Núria a les Corts de Madrid evidenciava la veritable fesomia dels socialistes darrera la màscara: lemes com “¡Abajo el Estatuto, viva España única!” o “Catalunya és d’Espanya, caigui qui caigui”, es poden llegir als pamflets publicats pel PSOE d’aquell temps.

És cert que l’anticatalanisme de la dreta espanyola és més sorollós que el jacobinisme de l’esquerra, però tots dos comparteixen una idea unitarista i centralista d’Espanya que és del tot incompatible amb les reivindicacions de les diferents nacions que, bé o malament, han hagut de conviure a la península Ibèrica. La contrapartida del problema, afirma Puigpelat, és que, davant del nacionalisme espanyol, el nacionalisme català sempre ha pecat d’ingenu: des d’Almirall, Prat de la Riba, Cambó, fins a Pujol i, fins fa dos dies, el mateix Artur Mas, encara creien que és possible canviar Espanya des del lideratge econòmic i industrial d’una Catalunya moderna i europea. Una combinació de regeneracionisme i federalisme que mai ha calat a Madrid.

Avui, segons Puigpelat, Podemos és la pitjor amenaça per a la reivindicació d’una Catalunya – o d’uns Països Catalans – independents. Per què? Podemos és un projecte espanyol. Comparteix amb el PSOE les mateixes fonts ideològiques i els mateixos mites històrics – el relat dels Comuneros de Castella, per exemple, a qui fa referència el color morat del seu logo -. Igual que a Suresnes, el suport de Podemos al dret a decidir no passa de ser una proclama buida, formulada en un moment en què no tenen opcions de governar, però que quan s’han vist a prop de les cadires s’han mostrat ben disposats a abandonar. Està ben documentat que el nou Pablo Iglesias fa un discurs als territoris de parla catalana i un altre completament diferent quan visita terres extremenyes o andaluses. Cap diferència, en això, entre Podemos i Ciudadanos.

No podem esperar res de cap partit espanyol, perquè el nacionalisme espanyol és radicalment incompatible amb una utòpica idea d’Espanya plural i respectuosa amb les llengües, la cultura i la forma d’entendre la vida en societat que tenim a les perifèries. Estaria bé que els qui defensam de veritat una alternativa sobiranista, també a ca nostra, no caiguéssim en el mateix error regeneracionista que Miquel Roca el 1986.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per ricplanoles, fa devers d'un mes

Feixisme d´esquerres és molt igual al feixisme d´esquerres: arrels compartides i negocis comuns.

Tots massa fastigosos per a conviure-hi al costat.

Barco !

Valoració:6menosmas
Per unaperaqui, fa devers d'un mes

Gran article, gràcies! Convé entendre bé el tema per no caure sempre pel mateix forat.

Valoració:7menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris