Partly cloudy
  • Màx: 19°
  • Mín: 12°
18°

Empobriment

Des de 1992, l'any en què l'Assemblea General de l'ONU va aprovar la resolució 47/196, cada 17 d'octubre se celebra el Dia Internacional per a l'eradicació de la pobresa. Durant anys, especialment en el període de la bombolla immobiliària i financera, la pobresa era, per aquestes contrades, sinònim de marginalitat, de "fallada del sistema". Vivíem en una situació de gairebé plena ocupació tècnica, i les grans desigualtats existents, com a conseqüència d'una injusta distribució de la renda, van ser compensades per una certa capacitat de consum a crèdit. La percepció social sobre  les desigualtats era tènue. La temporalitat era la norma al mercat laboral, però un contracte laboral era una certa garantia de no exclusió social. Per a molta gent, el salari i les consegüents prestacions substitutives (prestacions per desocupació, pensions, etc.) bastaven per pagar la hipoteca, o el préstec del cotxe, per vestir-se, menjar, i fer algunes despeses, per a l'oci, la cultura i altres consums, i... estalviar poc.

Amb la crisi-estafa, i amb un mercat laboral no inclusiu per la seva extrema precarietat i baixos salaris, la percepció social, política i acadèmica  sobre  les desigualtats s'ha disparat a casa nostra. Existeix –excepte per a la dreta illenca que és extraordinàriament darwinista, i per a alguna esquerra molt despistada- preocupació pel procés d'empobriment de l'anomenada classe mitjana i mitjana baixa, i per l'agudització de les desigualtats que estan provocant la bombolla turística i les polítiques d'austeritat compulsiva.

La preocupació està força justificada, car segons l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de 2015, que publicà l'INE en el mes de maig d'enguany, i una vegada feta l'explotació per l'Institut d'Estadística de les illes Balears (IBESTAT), les dades més rellevants de l'empobriment de la societat illenca són les següents: 1. El 25,9% de la població (la taxa més alta, si més no, des de 2009) està en risc de pobresa, és a dir, té uns ingressos que no arriben al llindar del risc de pobresa. 2. El 30,4% de persones (25,3% l'any anterior) està en risc de pobresa o exclusió social (indicador AROPE, que és el que està integrat a l'Eurostat, i que incorpora, a més de criteris de renda, elements de qualitat de l'ocupació). Val a dir que també aquesta taxa és la més alta, al manco, del darrer sexenni. 3. El 37,8% i el 19,4% dels illencs i illenques tenen, respectivament, dificultats i certa dificultat per arribar a fi de mes. 4. El 7,4% de ciutadans i ciutadanes no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada (és a dir, pateixen pobresa energètica). 5.- El 40,2% no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes (ni tan sols les derivades, posem per cas, d'una malaltia). 6.- Al nostre "país turístic-vacacional", el 38,3% de la població no pot permetre's anar de vacances almenys una setmana a l'any.

Convé no oblidar que la quantitat d'ingressos a partir de la qual es calcula el llindar de risc de pobresa és la mateixa arreu del Regne d'Espanya, i que (segons les darreres dades disponibles) entre 2011 i 2014 ha baixat un 4,7%, és a dir, ha passat d'una quantitat anual de 8.357,7 € a 7.96,3 €. Per tant, les situacions de pobresa i/o de carències materials han esdevingut més extremes.

Aquestes dades indiquen que calen canvis a la política econòmica europea, estatal i regional. Cal posar les millores de productivitat al servei de les persones i les famílies -i no únicament al servei dels comptes de resultats i beneficies empresarials-; cal gestionar el dèficit públic amb una fiscalitat suficient, molt més progressiva, i sense evasió fisca –i no mitjançant retallades de despeses socials i productives-.

Altrament dit, mentre persisteixi l'austericidi, les administracions públiques, com ara, les de les Illes Balears, només –i en el millor dels casos- tenen capacitat econòmica per fer polítiques que alguns autors/as denominen, pel seu caràcter tremendament condicional i subjectes a disponibilitats pressupostàries, d’ “entreteniment als pobres". Què és, sinó, la Renda Social Garantida? Sense austeritat -i amb un finançament autonòmic no colonial- serien factibles polítiques estructurals que, sense ser la solució definitiva d'una Renda Bàsica Incondicional, minimitzarien de debò els processos d'empobriment de la ciutadania illenca, i garantirien la inclusió social de tothom.

No es tracta, doncs, d'eradicar una abstracta situació de pobresa. Veritablement el que cal eradicar són unes polítiques econòmiques que empobreixen a la població no estrictament rica. El 17 d'octubre és un altre dia de lluita per una altra política economia que, a més de ser possible, és molt necessària.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris