Partly cloudy
  • Màx: 20°
  • Mín: 11°
18°

Educació en català: repte pendent

Ras i clar: avui resulta pràcticament impossible educar un fill en català amb un mínim de normalitat a les Illes Balears. Pens en aquest fet, mentre se’m fa avinent una dada que em diu que les Balears som a la coua de la Unió Europea pel que fa a percentatge d’estudiants universitaris. Aparentment, les dues dades no tenen gaire relació entre elles. Aparentment. Queda escrit. I creuem-hi, encara, un tercer element: la frase (genial, com tantes de seues) de Lluís Aracil, a principis dels anys vuitantes, dient “hem d’imposar el català aviat, perquè, si no, tot continuarà funcionant en espanyol i al mateix temps ens acusaran d’imposar el català”. Volem una radiografia més exacta del que està passant? Fins i tot podríem establir un punt claríssim de correlació: a més imposició del català (o de qualsevol altra llengua), menor sensació d’imposició. En canvi, a llocs com la Franja de Ponent o determinades àrees de l’antic Regne de València i de les Illes Balears, sembla que siguem els cracs de la imposició lingüística, justament a les àrees on la llengua catalana es troba en una situació més precària. Em costa d’imaginar-me algú a Ripoll o a Vic queixant-se de la imposició del català. I, en canvi, a Alacant o a Eivissa això constitueix nòstron pa de cada dia. I, si difícil és imaginar-ho a Ripoll o a Vic, impossible imaginar algú que es queixi de la imposició de l’espanyol a Toledo o a Cadis, on l’esmentada imposició és absoluta, sense pal·liatius. En canvi, em puc imaginar fàcilment algú queixant-se de la “imposició” del gallec a Galícia o de l’euskara (més a Navarra que no al País Basc estricte, per cert).

A les illes Balears, i a Eivissa en particular, tenim un repte educatiu pendent: aconseguir que realment l’escola funcioni en llengua catalana. O, si ho voleu vestir d’una altra manera, arribar, com a mínim, al bilingüisme escolar. Sovent se’ns estigmatitza de convertir l’escola en un antre de talibans monolíngües, que només saben funcionar en llengua catalana, i que arraconen l’espanyol i d’altres llengües. Això passa perquè l’Educació és, a hores d’ara, l’únic àmbit –hi insistesc, l’únic- on la presència del català, llengua pròpia de les Illes Balears, segons resa l’Estatut d’Autonomia, hi és mínimament considerable. Perquè, quantes sentències es dicten en català, als jutjats d’Eivissa, cada any? I als de Palma? I als de Manacor? I a Maó? Potser algú es pot creure els que van en contra de la presència del català a l’Educació, perquè la troben excessiva, i no es queixen de l’omnipresència del català a l’Administració de Justícia, molt més monocolor, en qualsevol cas, que no el nostre sistema educatiu? Qui pot exigir bilingüisme a l’Educació, sense posar-se vermell si no l’exigeix també, posem per cas, als cossos i forces de seguretat de l’Estat? Quants atestats fan aquests organismes en llengua catalana cada any? Quin percentatge representen en relació al total? Quants sen fan en espanyol? Quin percentatge suposen?

Un dels reptes pendents que té la nostra societat, disfressat per la comunicació pública i obscurit pel talibanisme polític, és el d’aconseguir que la llengua catalana sigui, efectivament, llengua vehicular del nostre sistema educatiu. Fixem-nos que no estic dient “única llengua vehicular”, ni res de semblant. Llengua vehicular, ras i curt, com diu la legislació vigent. I he de reconèixer que, tenint la situació que tenim, no veig molt clar com ho podem fer per aconseguir-ho.

M’explicaré. Hem patit una important recessió lingüística a l’àmbit de l’Educació, fruit de diversos factors. Un de no menor va ser l’etapa devastadora del govern presidit per Bauzá, que, amb l’excusa d’implementar educació en anglès (mai no implementada), va arraconar el català tant com va poder. Ell, en privat, ja ho deia, que estava contra la part de l’Estatut d’Autonomia que estableix la doble oficialitat de català i castellà. Ja ho deia, que considerava que només el castellà hauria de ser oficial a les nostres illes. Mai no es va atrevir a dir-ho en públic, evidentment. Un altre són les tènues actituds lingüístiques dels professionals més joves, dins el nostre sistema educatiu. Han crescut en un ambient monolingüe espanyol, pràcticament. I s’hi senten còmodes. I, quan troben la més mínima escletxa, se’n van cap a la suposada llengua comuna i abandonen l’ús del català (diguin el que diguin els projectes lingüístics de centre, els programes educatius o les indicacions de les directives). Això no seria cap problema si, a l’altre platet de la balança, no hi hagués el contrapès d’uns professionals fortament ideologitzats, profundament nacionalistes i íntimament compromesos amb una idea patriòtica molt clara. La seua, per descomptat.

El tercer element relligaria l’arrelament de l’escola amb l’èxit acadèmic. Però això ja seria objecte d’un altre paper. De moment, vagi per endavant aquesta primera reflexió.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris