Partly cloudy
  • Màx: 19°
  • Mín: 12°
18°

La crisi del PSOE com a símptoma

La dimissió de Pedro Sánchez ha posat de relleu les profundes diferències i tensions viscudes al si del socialisme espanyol. Si bé és cert que a alguns estats de la Unió Europea hi ha hagut o hi ha governs de coalició de conservadors amb socialdemòcrates i/o viceversa, en el cas espanyol, per les seves peculiaritats, aquests pactes són (o haurien de ser) bastant incompatibles amb el projecte socialista. En canvi, les pressions damunt Sánchez per part de la baronessa, barons i altres poders ha estat incessant fins que, efectivament han aconseguit que plegui. En teoria, són els militants qui, mitjançant un congrés tenen la darrera paraula. Ells i elles haurien de poder expressar si estan amb la postura del ja exsecretari general o amb la dels contraris.

La crisi total del PSOE, és també la crisi del règim del 78, la qual el PP ha pogut torejar millor fins ara, però que també l'afecta. Ciutadans n'és una demostració. És la crisi provocada per una sèrie de pactes forçats al seu moment, que el temps ha anat desautoritzant i a sobre, els 20 anys de governs socialistes han donat poc motius per a creure en ells donades les reiterades renúncies a dignificar una mica la seva pròpia memòria o mirar de contrarrestar minimament el cost de les esmentades renúncies amb accions polítiques decidides i concretes. El resultat d'optar per no seguir aquesta línia   ha estat l'allunyament progressiu dels ciutadans i ciutadanes de sensibilitat progressista respecte del partit.

Una persona brillant i carismàtica com Felipe Gonzalez que avui, sembla més un home exitós de negocis poc de fiar, que un polític i expresident d'esquerres, és la representació exagerada de com ha evolucionat la cúpula madrilenya des dels inicis dels 80 fins a dia d'avui. Quan hom el veu decebut perquè Sánchez no volia abstenir-se i facilitar la investidura de Rajoy, es fa la pregunta de si hauria promès l'abstenció a algun col·lega milionari preocupat perquè els comunistes poguessin arribar a governar.  Com a president, es va atrevir amb barbaritats que ni el PP (que sapiguem) va gosar dur a terme. La seva manca de lleialtat amb el projecte socialista és absoluta, a la vegada que no deixa d'interferir en les decisions que, lliurament, hauria de prendre l'executiva. Si bé s'ha de dir que aquesta li ho permet i el segueix considerant un referent important.

L'esperable del PSOE, si es comportes com un partit de centre-esquerra coherent, hagués estat cercar suports entre PODEMOS, C's, i no tancar-se a negaciar amb els sobiranistes catalans, ja que negociar una investidura amb l'exconvergència o Esquerra, no implica, en cap moment, apropar Catalunya a la independència. Només per a evitar la continuïtat de Rajoy, és ben probable que tant el Partit Demòcrata Català, com ERC li haguessin facilitat les coses.  

Però un govern progressista, com va dir Pablo Iglesias provocant per cert, una gran esbroncada des dels escons del PSOE, estava vetat per la vella guàrdia, entre la qual, l'expresident Gonzalez i potser, poders econòmics, preocupats amb el fet que PODEMOS pogués formar part del nou govern. Tot plegat, una història impròpia, d'un partit amb la història del PSOE i que a dia d'avui, encara es reivindica progressista.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris