No sé si és cosa del gregarisme. Tampoc no sabria dir si el gregarisme – anar amb guarda, com els ramats d'ovelles- du implícita una certa càrrega d'anonimat. Potser les persones, febles com som, ens sentim protegides quan les nostres conductes – o les nostres accions- es troben aixoplugades per altres de semblants. Com si allò que fa tothom legitimàs que nosaltres ho facem també. I fins i tot ens dóna corda per treure pit, per treure aquella corona de reietons de Lil·liput que tots duim estotjada a les tavelles més íntimes, o no tan íntimes. I ens ve de gust – a uns més a altres menys- exhibir-la en tota la lluentor.

Dic tot això perquè cada vegada que agaf un avió de low cost, tot just quan les rodes toquen a terra i, per a aquells que tenen por a volar el cor se'ls eixampla, la cabina esclafeix en unes sonores mambelletes. Aplaudiments. Jo sempre em deman perquè els pilots tenen aquests avantatges de trobar un reconeixement immediat a la seva tasca. No em sabria imaginar que cada vegada que acab una classe l'audiència tengués una expressió de jubileu semblant a la que es manifesta dins l'avió. O, per no ser classistes, un operari que ha estat 8 hores barallant-se amb la crosta dura d'una roca a força de compressor. En aquest cas, qui l'hauria d'aplaudir? Els tres o quatre desenfeinats de la tercera edat si eren capaços de suportar el turment acústic? O qui fa un reconeixement semblant a un obrer que ha posat maons sota un sol inclement o un ventet esmolat? Però no. Com a preludi de la trompeteta – parl ara de l'avió- la sonora expressió de jubileu. Ignorant potser que l'aterratge, des d'un punt de vista tècnic, ha estat una vertadera merda. Però les masses, ja se sap, es conformen amb la superficialitat. També he observat que els aplaudiments es donen més en vols de baix cost que en vols dits ordinaris. És un factor de discriminació social? Vull dir que la potencial beneituria és inversament proporcional al poder adquisitiu? No ho tenc gaire clar.

Potser, si fos així no passaria el que passa a la segona anècdota que vull posar a l'abast. Normalment, quan la gent va pel carrer ni ens miram de cara. Cadascú va absort amb les seves quimeres, narcisos tecnificats s'emmirallen en el mòbil o fan abstracció del món i de la bolla arrecerats rere un minúsculs auriculars. En canvi, quan anam d'excursió dins l'autocar o quan feim una petita passejada en vaixell – per exemple pel canal du Midi, que no és gaire ample- ens veim gairebé en l'obligació de saludar als qui passen pel costat. Si no ho feim passam per uns sulls. I ves quines ganes deuen tenir qui va per allà per feina d'haver d'enlairar la mà i fer el posat d'estar content sense tenir en compte que potser se les ha tengudes i fort amb un fill adolescent – o post adolescent- o amb la parella. Però  els rituals manen i els que som poc de rituals, si ens hi veim immersos, no en cal altra alternativa que armar-nos de paciència i esperar que el xàfec passi.

Passant a un altre ordre de coses i per complaure la segona part del títol, rituals i paciència són dues paraules que van associades a les programacions escolars. Rituals perquè és la tasca en què es troben immersos els docents durant el mes de setembre – a més de fer altres tasques-, rituals perquè esdevenen tan postisses com les salutacions dels passatgers de la barca. No seré jo que proclami l'heterodòxia d'ensenyar sense programació. Seria una irreverència que no rebria ni la indulgència del conciliador Taltavull. Però se n'ha fet un gra massa del dogma programaril. Així com estan les coses, s'ha convertit, la programació, en un feix de pàgines i pàgines, bona part xuclades per procediments informàtics, que ningú no es llegeix i, sortosament, ningú no els fa cas. Són com els programes electorals – programa i programació comparteixen cromosomes-, una cosa necessària, ritual, però força inútil. Amb una programació de cinc pàgines per matèria ni hauria més que abastament. Tanta sort de la informàtica que et permet xuclar pàgines i pàgines de palla i palles didàctiques i també et permet no haver d'imprimir autèntics totxanes de paraules encadenades. Però s'ha de fer. És llei. I requereix, si no resignació, sí paciència.