Ara, que és època d'exàmens – pam envant, pam enrere- sol passar que els estudiants diuen haver-se quedat en blanc. Hom mai no sap si és que no han ensofronyat prou coneixements dins el rebost de la cervellera o que, ja estotjats allà dintre, s'han començat a mesclar indiscriminadament, com una reacció química sense control. O com una reproducció hipertròfica cel·lular. Tanmateix no són els únics que hi queden, en blanc. A vegades els passa també als actors novells quan estrenen l'obra que durant un curs escolar han preparat amb tant d'entusiasme. O als músics que senyoregen els dits per damunt el reiteratiu blanc d'unes tecles de piano. Probablement, en aquests dos darrers casos hom parla dels nervis, que actuant en no meditada conspiració, afecten els individus i esguerren – si no troben la bona complicitat del públic- estrenes virginals  i debuts històrics. També, tocats per la vena de mossèn Cañizares, podríem parlar de càstig diví per voler desitjar massa coses, per voler-ne fer massa. Ja varen ser expulsats – l'home i la dona- del paradís per voler arribar a ser déu. De la mateixa manera, aquesta dèria d'autorealització – no és una forma, descafeïnada, si voleu- de voler assolir la immortalitat? I això no és voler posar-se a l'altura de la divinitat? I què fa aquesta per evitar-ho, arruixa les mosques de la mateixa manera que ho fa una vaca o un pobre mortal quan, a posta de sol, es veu amenaçat per les picors moscardinianes i ens deixa en blanc.

En blanc hauria pogut ser l'anomenat debat a quatre. No en blanc i negre com el Nodo. Sinó en blanc, sense res, eteri. Ho hauria pogut ser i ara en faríem  escarni si no fos que en el títol hem deixat ben clar que evitaríem a totes passades el negre, que és el color de la sutja, de la mascara, del verrim, de les restes de la destrucció. Però vaja, ja voldrien – voldríem, potser- molts que la tasca del nou govern fos tan insípida com les idees que se senten a dir en aquesta campanya electoral. No generalitzem, que això també és sutjós, solen ser més blanques, més inexistents les idees de la dreta. Per tant, si fos tan incolora la tasca de govern com ho és la campanya per ventura les coses no empitjorarien més. I alguna, per inèrcia col·lateral, fins i tot arribaria a compondre's. En blanc i no es notaria gaire -tret que de tant en tant ofereix material en abundància als programes d'humor- podrien ser els discursos de Rajoy, tant si al darrere hi té un camp de carxoferes – no siguis carxofa deim per segons quin redols- o si hi té un runner pagat a sou que el felicita pel seu estat de forma. A en Rajoy – de moment el més poc amic- sí que el podem ensutjar un poc de negre.

En blanc podrien ser els murs de molts de perfils a la xarxa perquè els que més abunden són aquells que contenen queixes. M'agradaria que un demiürg de la sociologia – o de la ciència que en tengui cura i estudi - em respongués si mai hi ha hagut la mateixa proporció de queixes en relació a la situació en què vivim. No hi ha temps pitjors que els actuals? És clar, però, quan a aquests murs llegim missatges d'esperança als espectadors cansats de tantes negrors ens semblen nyosclos, trets d'un llibre d'autoajuda comprat d'oferta 3X2 a un hipermercat suburbial. I pensam que qui els ha escrit és un inconscient, que no sap quin bacallà es ven a plaça. I que el sol, el biquini, el gin tònic i la crema solar són el crostaparat on es dissimula tant de malestar còsmic que una bona part de la humanitat sol esclovellar al mur del feibuc, com quan de petits, els que som rurals, esclovellàvem la mala llet tirant un pilot de fang del carrer al frontis d'una casa. O una pedrada que engrandia el forat d'una paret que començava a esmicolar-se. Sempre hi ha milloria humana. Ara els murs de la xarxa són els dipositaris de la mala llet.

En blanc sospirarien que fossin algunes paperetes si no fos que la pàtria i el mester – que deia el mestre Foix- necessiten un esforç digestiu i, si caus, tornar-te a aixecar, treure el carro del moll i avançar. En blanc pots pensar lector molt honestament que tenia la ment quan m'he posat davant el paper i, no t'estranyis, si ara que ets al final, arribes a la conclusió que mig pamet en blanc hauria fet el mateix efecte que aquests enfilall de paraules. Però del blanc, oblidat el negre, sempre podem emplenar noves pàgines tenyides de major glòria.