Faràs bé lector d'intentar cercar les cinc cames als moix d'aquest títol. Per als de fora del redol us en donaré una clau. A Mallorca, el DCVB ho corrobora, la paraula estàndard culpa és substituïda per cupa. Coses de l'idioma! La paraula, en plural, va anell al dit per parlar una mica de la situació que es viu a Catalunya on les CUP o les CUPES, segons el seu llibre d'estil explícit, ha mudat – mutar no em surt com a admès al diccionari normatiu on line- el sentit del seu vot i s'han alineat al costat de C's, el PP et alii. Dit en poques paraules, han fet allò que varen dir que no farien.

Des de les hores prèvies fins a les post hi ha hagut força analistes que hi han dit la seva, a més de les valoracions de membres dels partits polítics implicats en la cosa. I també dels espectadors somrients de la cosa, partits polítics, òbviament. He procurat llegir alguns articles que van, per qualificar-los d'alguna forma, des de l'angle protoconvergent fins a alguns simpatitzants de les CUP, per tant fer una aportació que sigui original i no reiterativa és a hores d'ara una missió impossible. De totes maneres, molt humilment, hi diré la meva esperonejat per la veu d'un plançó jovençà que em ponderava la coherència de les cupes.

Un, que ja comença a ser gat vell, li semblen bé les coherències a ultrança si no hagués topat i travelat -massa vegades- amb el mur de les incoherències. Part, per no dir totes, d'aquestes incoherències provenen de la naturalesa humana, de les febleses humanes. Potser d'aquí a uns anys s'aconsegueixi curar tots els càncers però pens que no s'inventarà cap píndola – per medicina convencional o alternativa- que aconsegueixi allò que es proposava el mestre Foix: acordar Raó i Follia. Posar d'acord la dualitat platònica entre la idea i la realitat. I massa vegades la realitat no és percebuda de la mateixa manera per dues persones diferents. Massa sovint trobam poca gent que sap fer abstracció de les circumstàncies personals per acceptar de grat allò que pot ser considerat el bé comú. A uns els pot preocupar una cosa de no dir una colònia de moixos controlada, mentre que d'altres trobaran més important que la res pública dediqui els seus esforços  - ai las!, i els seus pressupostos,- a un centre de dia, per exemple. Les prioritats no es veuen des de la mateixa perspectiva. L'altre dia una conversa sentida al meu institut a un professor de la universitat em va recordar que és en aquesta docta institució on el biaix foixià és més evident. Tothom pot tenir la idea que a la Universitat amb tots els gaudeamus ígiturs i totes les visques a l'acadèmia és allà on la raó, la Raó, s'imposa amb més eficiència. Lluny de la realitat. Ni tan sols aquest sacre lloc és immune a les febleses humanes en forma d'egoismes, personalismes, egocentrismes, interessos personals de tota casta: prestigi, econòmics... I no és que la Universitat sigui un niu de perversions humanes exacerbades és més aviat el reflex del que passa a la societat, com passa també als instituts o a les cúries cardenalícies.

Per altra banda l'acció política, com que no és una ciència de laboratori sinó que els subjectes actius o passius són imperfectes, requereix d'una eina que se li sol anomenar estratègia, que són les passes que s'han de fer per assolir l'ideal. L'estratègia topa bàsicament amb dos elements: la no visió igualitària dels que persegueixen el mateix fi i d'altra banda l'acció dels contraris a l'ideal a assolir, que també tenen les seves estratègies i, segons els poder de què disposen, juguen amb avantatge. Per posar un exemple futbolístic: una tàctica d'un atac desaforat mai no és garantia de victòria segura. El contrari també juga i els errors propis també. I si el contrari és fort i els errors propis són flagrants la derrota és més que segura. I ja en pots exhibir de flocs de coherència. Te'ls pots fregar per una banda que no fa de molt bon dir i manco d'olorar. Les cupes sempre són fadrines, diuen a Mallorca. Verges i incorruptes, però fadrines, és a dir, soles. I en democràcia les idees s'imposen per majoria.