Potser és la primera vegada en la vida que estic i subscric gairebé al cent per cent les paraules de Rajoy. Les va pronunciar a Alfafar, població valenciana de l'extraradi de la capital, camí del sud, on l'horta té fesomies de polígon industrial. Lluny queden aquells temps en què don Mariano es passejava alegrament per València i a la plaça de Braus, amb el públic entusiasta. Semblava un Manolete de la dialèctica i enaltia Camps, na Rita Barberà o n'Alfonso Rus de forma fervorosa,amb passe de pit i verònica inclosa. Els enaltia com a exemples a seguir, models de bon govern. Talment com havia succeït un poc abans amb el mateix Jaume Matas, a Mallorca. Ara, a en Rajoy, les places de primera categoria li són vetades. Se'n va per les foranes suburbials. No perquè vulgui entrar en contacte directe amb les capes populars, les que han sortit més mal parades de la crisi i també sobre les quals ha revertit més la tudadissa de doblers públics que varen practicar els governs del PP i que Zapatero no va tenir orgues d'aturar. No ho fa per congraciar-se amb ells sinó perquè Alfafar és l'única població valenciana de l'àrea metropolitana on el PP va poder conservar la batlia.
No va ser el seu un camí de roses, ni de flors i violes. Rajoy va tastar la duresa de l'asfalt suburbial. Alguns entusiastes el reberen a crits de president, president, d'altres, en canvi, amb sobres i paraules gruixudes més pròpies del ram de la xarcuteria forastera. Va ser un “paseillo” trist i deplorable a una plaça de tercera. I això que havia cridat “tites, tites, tites” i al seu clam hi varen acudir els fidels de la “Mesa por la educación en libertad”, plataforma que agrupa patronals de l'escola concertada i que, segons tots els indicis, es troba lligada al PP. Enrevoltat d'aquesta cort d'addictes, en una petita sala d'actes, el president va amollar aquestes quatre frases fetes, simples, que li han inoculat els seus caps pensants de campanya. I que les hi sentireu a dir sia quin sia l'escenari que trepitgi. Les frases són juxtaposades. Curtes. Bones de dir per un home de no excelsa dicció i bones d'escoltar. Unes frases amb les quals per una vegada en la vida hi estic força d'acord.
La primera diu: “no estam per liquidar drets”. No cal ser gaire clarividents per estar-hi d'acord. No estam per liquidar drets educatius, per exemple, al País Valencià, la reina del ciment i de la totxana, resulta que té l'índex més elevat de barraquisme escolar per càpita. Bon lloc per dir-ho. Ni drets a una educació digna, sense ratios elevades, sense un llarg etcètera que tots sabem. No estam per liquidar drets laborals, prestacions socials, cosa que ha fet el PP al llarg d'aquesta darrera legislatura. I si parlam de drets civils. La llei morral – altrament dita mordassa- aquests dies ha donat unes proves suculentes de com d'absurda arriba a ser. Dins aquesta liquidació de drets hi podria haver el dret a la igualtat fiscal, que els que pagam els nostres impostos sense escatimar un euro no vegem com n'hi ha d'altres, amb molt més capital, que són objecte d'amnisties fiscals i altres favoritismes.
La segona frase diu: “la radicalització no és bona”. Els clàssics ja ho deien i ho receptaven: la mesura com a antídot a la radicalització. Convé eixalar un poc les ales a la gran patronal que ha dit que la feina fixa és un concepte antiquat, del segle XIX. Això és desmesura. També ho és, un radicalisme, la prohibició de les innòcues estelades en actes cívics, o la radicalització del Tribunal Constitucional davant qualsevol llei que aprovi el Parlament de Catalunya, lleis tan afavoridores de drets, com la de la lluita contra la pobresa energètica. També n'és un radicalisme excessiu l'AVEÏTZACIÓ radial de la Península Ibèrica. Inversions que no duen a enlloc.
La tercera frase és un poc més llarga: “els prejudicis ideològics, encoratjar el radicalisme, només serveix per per acabar devorat per ells”. Segurament Rajoy fa referència als prejudicis ideològics que el fan pactar amb Rossell, el de la patronal, o en Florentino. Llavors són víctimes del que propugnen aquests hipotètics ogres: la precarietat laboral com a dogma de fe o l'operació Castor – com fer negocis nets-.
Ja ho veuen. Hi estic d'acord amb tot. Potser la gran diferència és que amb en Rajoy no compartim els mateixos referents ni el context. Els que intentam explicar llengua sempre feim tenir present el context.
