Són dies de primavera, d'anar una mica mal a pler. Ara et sobra la jaqueta prima, ara passes per una zona d'ombra i el vent et gela el cos, tot és un tremolor. Sumau-hi les al·lèrgies, cada any més incisives, la sequedat de la terra, el canvi climàtic, l'abstèmia primaveral, la visita d'en Rajoy amb tota la cort i un enfilall més de malsofridures individuals per acabar de confitar un panorama que convida poc a l'optimisme. Si no n'hi hagués prou amb tots aquests mals individuals, col·lectius i àdhuc còsmics, al nacionalisme illenc – a un ca magre tot són puces- li ha sortit una mica de gorradura. Cosa que no ens ha d'estranyar perquè sembla un mal congènit des del seu engendrament. Encara que sigui consuetudinari i cíclic – fruit òbviament, entre molts altres factors, de la descohesió del país- no deixa de ser molest.

Ara per no desentonar amb aquesta primavera malsana, s'hi ha afegit un altre mal als molts que – amb raó o sense- s'han atribuït a aquesta magrel·la criatura. El pacte per a les eleccions estatals. El fet que MÉS hagi decidit una coalició electoral amb Podemos ha causat entre alguns nacionalistes un cert desassossec que l'han traduït en un sentiment d'orfandat. És cert, al meu parer, que alguns d'aquests orfes sempre han trobat algun osset al lleu a qualsevol projecte polític on hagi participat el PSM. El PSM, amb tot el respecte per la dissidència, no els ho ha acabat de fer mai bé. Per altra banda, he de reconèixer que serem molts els que anirem a votar amb una  dosi menor d'entusiasme amb què ho hem fet altres vegades, especialment, el desembre passat. Però, vists els resultats, apel·larem a un cert optimisme i a confiar que l'estratègia – en el fons és una estratègia-  surti bé i puguem tenir un diputat nacionalista a Madrid. Encara que sigui com un gol en fora de joc, si se'm permet el símil futbolístic. I que aquest diputat faci la feina que tots esperam.

Aquests neguits han trobat empar en el mur de les lamentacions amb què es converteix sovint l'anomenat mur del Facebook. Eina que, vulguem o no, està conformant una nova manera d'entendre el món. Hi ha gent, especialment joves, que la finestra al món, encara que sembli una paradoxa, és el mur. Ho dic perquè no cal dejectar-ho, ni magnificar-ho. Simplement tenir-ho present.

Jo també l'he sentit a aquest sentiment d'orfandat. El sent des dels anys 80, que va ser quan vaig poder votar per primera vegada. El 79 no em deixaren votar i el 82 era a Barcelona i no va funcionar el vot per correu. I l'he sentit perquè mai no m'he trobat representat per cap dels diputats que han sortit elegits a les Illes Balears. Mai la seva veu ha estat la meva veu. I el sentiré si n'Antoni Verger no surt elegit diputat o si, sortint-hi, la seva veu resta eclipsada dins el laberint de les confluències. Tant una cosa com l'altre no serà tasca fàcil i serà necessari coratge i encert perquè les coses surtin com esperam.

Tampoc no em sentiré orfe si en Mateu Xurí surt elegit diputat. En aquest cas la meva alegria serà doble o triple. Serà nedar dins l'abundància. Tant de bo la revelació còsmica, el tantra o el coneixement arribi a aquesta terra nostra, de la mà d'una glosa, d'una codolada o d'una rima falsa. Benvingut sigui. Ara bé, permeteu-me que des de l'entusiasme en sigui una mica escèptic. La realitat massa vegades no és aquesta frase llustrosa que algú amb més o menys enginy és capaç d'engafetar al mur del Facebook. Més enllà dels nostres murs particulars hi ha vida, hi ha una altra vida, unes altres maneres de pensar – tan errades de comptes com vulgueu- però que també voten i ignoren que els nostres murs i les nostres flagel·lacions murals existeixen. I a vegades, convendria mirar un poc dins el cocó de la nostra barraqueta, fer examen de consciència. Un país no es construeix a força d'enravenades, de gestos florits, necessaris si voleu, però que no deixen de ser merament estètics si al darrera la voluntat, la bona, no va acompanyada d'obres. En plena efervescència antitil, per exemple, un mitjà de comunicació en català va fer una promoció entre els docents, els va oferir una subscripció gratuïta per dos mesos. Les xifres dels que a l'hora de pagar renovaren la subscripció són aborronadores. Increïbles. N'és només una mostra de la descohesió de què he parlat al principi. Ja sé que és un exemple, però plora per ell mateix, no cal escriure'l al mur de les lamentacions, ni amb lletra petita.