Els que passam hores – excessives en algun cas- enganxats a les xarxes socials no podem estar d'ensopegar amb vídeos on els protagonistes són els animals. N'hi ha de tot color i pelatge. I també de plomes. Alguns ens mostren les seves mascotes casolanes amb els miracles que són capaces de fer, com abans -potser ara també- pares novells i padrins mostren els miracles dels néts davant qualsevol improvisat auditori. D'altres no fan més que reproduir escenes curioses que algú ha enregistrat. La darrera que he engospat ha estat un jove que abraçava un porc – un porc ciutadà, de pis- i li donava galetes i el besava. No era un porquet xinès o vietnamita o com es diguin aquests minis porquets que hi ha a les fires. Era un porc gairebé matancer. Si no fos que alguns van ben pentinats – cans i moixos especialment- hom podria pensar que són resurreccions de personatges d'antigues faules medievals. Tots encarnen models virtuosos i perfectes de civilitat, amor, fraternitat, solidaritat i quantes virtuts més – teologals o cardinals- el lector tengui la paciència d'imaginar-se.
Si fins ara quan sentíem la paraula zoofília tot d'una ens venien al cap pensaments pecaminosos i conductes poc ortodoxes per a una moral convencional, a partir d'ara haurem de fer un resset semàntic i parlar de la zoofília com si fos una mena de religió. I treure'ns el capell o el que faci falta. O fer-los una genuflexió com Déu mana.
La devoció als animals s'ha convertit en això, en una mena de religió esquitxada de certs tics de sectarisme que els seus acòlits negarien amb vehemència humana. Si ho fessin en vehemència animal - com un porc que gruny davant un ribellet mentre l'amo li prepara la ració ordinària de farina d'ordi- seria semblant a una heretgia. Els devocionaris que apareixen a les xarxes socials en són una bona mostra.
També aquesta zoofília s'ha convertit en un símbol de modernitat. Fent un símil polític – ara que tornam a ser a la parada de les cebes- diríem que el que hi havia abans dels zoofilistes era casta i a partir d'ara, per obra i gràcia, d'aquesta reencarnació de l'Esperit Sant – convé recordar als més joves que té forma de colom blanc- tot allò que pensen, fan, executen els zoofilistes, pel senzill fet que són moderns, és com pixar aigua beneïda. No poden alliberar-se d'aquesta nova coronació de la Mare de Déu de les Modernitats. És així, avui en dia hi ha una tendència a considerar que tot allò que fa oloreta de modern és bo per naturalesa, alhora que és complex, ergo també bo. Sense capacitat de discussió, ni d'anàlisi. I allò que m'enerva – no som l'únic- és que per un maniqueisme de pa amb fonteta tot allò que és antic – o que no cau dins els paràmetres d'aquesta modernitat- és dejectable i pudent.
Com en tota doctrina hi ha talibans o Josafats – ja ho saben, aquell personatge de Prudenci Bertrana que va obrir el cap amb una campaneta a un vianant perquè no guardava el respecte degut al Santíssim però que estimava una puta, na Fineta, dins el recinte sagrat de la catedral. Personatges que dicten la norma i la llei segons la seva conveniència. Són capaços de defensar els drets dels animals a ultrança però en canvi passar-se pel forro el dret a la propietat privada. Dit amb un exemple real i pràctic. Per poder passejar el seu ca lliurement i no haver de molestar-se – perquè per als zoofilistes és també un repugnant molèstia, no un acte de purificació- a haver de recollir amb la bosseta les seves necessitats biològiques – a vegades claretes i tot- posen silicona a un pany que clou una barrera d'un tancat d'una propietat privada on podrien fer pasturar el ca a lloure i sense servitud torcaculeres. Està bé que no es maltractin els animals, no voldria que ningú em mal interpretàs, ara bé certes devocions anacorètiques em semblen desmesurades. Encara que la mesura no sigui una virtut antiga.
De totes maneres, tornant al principi potser val més veure móns idíl·lics de moixets i ratetes que no llegir les aportacions ortigoses de certs devots de les xarxes. També els trobaríem desmesures i incongruències. El vídeos dels animals són sempre més plàcids. Avorrits, però plàcids.
