Diuen les cròniques messetàries que n'Aznar està molt enfadat amb en Montoro. O la seva agència tributària, que si fa no fa és un dels seus braços executors. N'Aznar l'alliçonador de moral pública ha estat filtrat com un vulgar estafador, com un exemple de mal ciutadà. Hisenda ha segellat allò que molts crèiem, que no era tan bona persona. No sabem perquè s'enfada tant si tanmateix ja ho havia fet públic. Un dia va dir que qui era l'estat per prohibir-li conduir moix o bufat. Seqüeles de neoliberalisme a ultrança. També deu pensar que contribuir amb la seva riquesa personal és anar en contra d'aquesta doctrina que tant va defensar  i calafatejar el socialisme.

Jo no sé si la filtració de la poca honorabilitat d'Aznar forma part d'una campanya subjacent de la hisenda pública perquè, ara que és juny i toca segar, posem les messes a l'abast de la seva falç sense que se'ns esgarrinxi un filet de l'ànima. I ho facem generosos. Cul batut i cara alegre, com es diria en llenguatge rústic però sever. Perquè l'espot oficial a hores d'ara, qui se'l pot creure?

I això que de cada vegada més s'esforcen a fer-lo real. Tràgicament real. Ja no hi surten aquells perdonavides encorbatats, amb un semblant de criatura empeltada entre en Soria i en Bauzá – Na Rita Barberà seria massa còmica- que es vanten d'haver fet un petit embull en la declaració de la renda. Uns gestos de bons vivants, com si fossin Matas que presumeixen de torcar les cascarrulles del vàter amb una granereta d'uns quants milers d'euros.

Ara no, ara ho han fet en positiu. El  qui contribueix és un pobre jubilat. Hem arribat a aquest tràgic extrem que els jubilats sostenen bona part de l'economia del país? Justament ara que començ a acostar-me a aquest nou estat? I qui en rep la contribució ben bé podria ser la filla i la néta de l'extreballador. Perquè en la veracitat de l'anunci bé se n'han encarregat de caracteritzar un personatge que hagués treballat dur. Sense corbates, ni emilios tuccis, sinó amb una boina i una camisa de franel·la que ben bé poden ser comprats a qualsevol dels mercats suburbials que poblen la pell de brau.

És veu que en Montoro – o qui sigui- té por que aparegui algun fantasma com Manos Limpias i acabi denunciant l'erari públic per publicitat enganyosa. Per això, han fet també l'anunci en positiu i acostant-lo a un escenari que pot ser real. Esperpènticament real. Han fet un anunci verídic.

Jo crec que fent-nos protagonistes de l'anunci - tots tenim o hem tengut un oncle que s'assembla al contribuent exemplar- i presentant-nos un univers tan bucòlic – la nina petita pot anar a escola gràcies al gest del vell- deuen pretendre que ens oblidem dels encorbatats dels anuncis d'antany que ens haurien recordat amb excessiva vehemència tots aquells que tenen prou capital per poder-se pagar un antiimpositor -com qui combat la pudor amb perfum francès- que els mostri els camins dels paradisos fiscals, on diuen que les rendes són netes, cultes i, sobretot, riques. I també que ens oblidem d'aquella befa pública juràsica que deia que hisenda érem tots. Es tracta, aquesta és la seva voluntat, que tots posem el cap o qualsevol membre no tan luctuós al piló perquè el botxí d'hisenda te l'escapci per allà on cregui convenient sense que miris el més enllà dels homes de la mà peluda que tenen cera del corpus i alguna cosa més.

Tanmateix, hisenda és com tothom, mai no l'encerta del tot. Enguany li ha fallat el lema. En la nostra llengua, encara constitucional, de moment, rebre sol tenir, massa vegades, un significat no excessivament agradable. I si no que ho demanin al sant Pere de les Rondalles de mossèn Alcover a qui, pobret, sempre li tocava el rebre. Sempre li tocava el recapte de les corretjades. Així, el lema d'enguany ultrapassa la realitat. Contribuïm per rebre. Per rebre bufetades econòmiques òbviament. Ara parlen d'escapçar el descompte dels residents a l'hora de volar. Si al sant Pere de les rondalles sempre li tocava el rebre. A nosaltres també. I això que som els que religiosament contribuïm més. Però d'això en diuen solidaritat.