Deuen ser molt poques les persones que poden aconseguir que un territori estigui en deute amb elles. Crec que això només està a l'abast dels genis. O a les banalitats d'alguna estrella mediàtica, la llum de la qual, tan resplendent com efímera, se sol confondre amb raigs profitosos i saludables. Ara bé, no sé tampoc si hi deu haver persones que estiguin tan en deute amb un territori o poble com jo ho estic amb Sueca, pàtria fusteriana.
No en faré un inventari perquè pecaria de supèrbia i més d'un podria pensar que, enaltint els meus amics suecans, allò que faig és enaltir-me a mi mateix. També correria el perill de, per citar els que tenen un nom més reconegut, no consignàs per oblit o per raons d'espai els altres que conformen la geografia, física i humana, de Sueca i que també m'aporten rèdits inestimables. Tota pedra fa paret, diuen per aquelles terres. Tanmateix, com si en fos una mostra, citaré dos elements sensorials impagables: l'olor de taronger florit de les vesprades primaverals o tots els colors del verd que a la vista s'escampen dels arrossars, amb l'aigua que inunda els camps i la fauna variada que s'hi envola.
Tanmateix avui faré una excepció i parlaré de l'amic Joan Baldoví, amb qui hem compartit, a més d'algun socarrat i algun tall de sobrassada, llargues i sucoses converses. Ser amic de Joan Baldoví és la cosa més poc meritòria d'aquest món. La culpa, en aquest cas virtut, és seva. Una persona humil, oberta, que té una bona paraula per a tothom. No cal dir que en el nostre cas, a més d'un cert epicureisme vital i gastronòmic, ens uneixen altres complicitats més profundes: uns interessos culturals que es mouen dins les mateixes coordenades i, encara que sembli obvi, una concepció del país amb la qual devem estar d'acord en un 99'9 per cent, en aquesta concepció del país s'hi inclou una dosi de pragmatisme -paraula malèvola, ja ho sé- a l'hora d'entendre la tasca política a dur a terme en benefici del país.
Una mostra del seu tarannà el podeu trobar a una petita entrevista que li feren a la Sexta on preguntaven als polítics què farien si no eren elegits diputats el 26 de juny. Ell va ser ben clar: me'n tornaré a fer de mestre d'educació física a Riola, el poblet al costat del meu, on tenc la plaça. Tanmateix, allò que motiva el meu escrit és compartir la immensa alegria que vaig tenir dimecres quan, consultant els diaris digitals de rigor, vaig trobar el protagonisme en primeríssima fila del diputat Joan Baldoví. Ja sé que la glòria mundana és efímera. I sobretot la glòria política, on massa vegades hi ha interessos poc nítids a l'hora d'elevar un altar a algú. Molts recordam una famosa portada d'un diari mallorquí enaltint Pere Sampol quan realment allò que volien fer era carregar-se en Paco Obrador, del PSOE.
Tanmateix, amb tota la cautela del món, vaig alegrar-me d'aquest moment de glòria. Per diverses raons que intentaré enumerar. En primer lloc, perquè rere la trajectòria política de Joan Baldoví hi ha una estela de perseverança, d'empenta, de caparrudesa, de no afluixar que l'han portat des de els seus orígens del PSAN allà on és. I ho ha fet, sense renunciar mai als seus principis i a les seves arrels, tant polítiques com de país. Per altra banda, Joan Baldoví, ha tengut l'habilitat, la sort, o un poc de tot plegat, d'haver-li sortit bastant bé les estratègies polítiques que ha posat en pràctica on, més enllà de les circumstàncies conjunturals, algunes criticades des de les pròpies files, sempre ho ha fet en benefici de la idea que defensa i del model de país que defensa. Des d'un pacte de legislatura amb el PP a Sueca passant pel pacte amb Podem al País Valencià aquesta efímera legislatura. O la gosadia de formar grup independent de Podemos al Congrés. En segon lloc, perquè Baldoví, el Bloc i Compromís, han posat el nacionalisme polític valencià en òrbita. Ja va tenir prou protagonisme la legislatura anterior i no en parlem el ressò que ha tengut en aquesta de curta durada. I això des de la perspectiva d'un nacionalista illenc no deixa de ser una alegria.
Algú podrà dir que la traca final ha estat això: una mica de renou estratègic. Però una estratègia encertada on no és la figura individual de Baldoví qui en surt reforçada sinó la idea que representa. Així, retroalimenta el Bloc – cosa no sempre fàcil, com també coneixem per aquí-, posiciona del Bloc dins la coalició Compromís alhora que posiciona Compromís en una futura coalició amb Podemos, al País Valencià. Marca pauta. Si els èxits del nacionalisme valencià són també els nostres èxits, no podem fer altra cosa que dir-te: gràcies Joan.
