Avui, contràriament a allò que pot donar a entendre el títol, no parlaré ni de cuina tradicional, adepta a aquests dos ingredients, ni molt menys de la cuina experimental o a la que seria més adient per a la meva condició física – declarats enemics de la hipertensió i de les coronàries-. Ni tampoc no cauré en l'oportunisme santjordier de fer al·lusions als llibres culinaris, per un temps – no ho sé ara- competidors deslleials de la literatura en majúscules. Bé, permeti'm la digressió per afegir que massa vegades, sobretot per la data de sant Jordi, a aquesta li surten excessius competidors – des de la biografia d'un futbolista fins a la “revelació” de l'any per a oprobi cervantí que no és altra que el llibre de na Belén Esteban-.

Tornem però al fil de l'escrit. L'expressió del títol l'he treta d'un clàssic, la Disputa de l'Ase, del mallorquí Anselm Turmeda, autor medieval. Com ja saben el llibre va d'una disputa dialèctica – no a coces i a mossegades- entre un ase i Fra Anselm. L'ase, vell i racionalista, va rebatent un per un tots els arguments que el frare fa sevir per intentar demostrar la superioritat de l'home – i de la dona, que afegirien els moderns guais, sofistes de la inanició - sobre els animals. Més enllà dels arguments, una de les característiques del llibre és la mansiula que entaferra el quadrúpede – sempre verbal- al pobre frare abans d'iniciar els seus torns de paraula. Així, en un apartat l'ase li diu: “ai, amic, amic! És de savis pensar abans de parlar i vós feu el contrari”.

No volem pensar que el corpus doctrinal del PP sigui extret de Ambiciones y Reflexiones, de na Belén Esteban, però sí que podem assegurar que mai no han llegit, ni han sentit a parlar del llibre citat de n'Anselm Turmeda. Si fos així, segurament abans de fer algunes afirmacions públiques dedicarien dos minuts a pensar-les abans, així evitarien pixar fora de test. No podem demanar que no facin el ridícul perquè per fer-lo han de saber que existeix, i d'això en tenim seriosos dubtes.

Tot plegat ve arrel de la pantomima feta davant el monument de sa Feixina, monument, per als lectors forans, que enalteix i glorifica els d'un bàndol, el victoriós i alhora insurrecte,  i que va ser inaugurat pel mateix Franco. Els del PP i algun colateral ara volen salvar-lo de l'esbucament. Diuen que la decisió de l'ajuntament de Palma de fer-ho és una decisió política. Només aquest argument ja enquadra el PP dins una línia argumental ben definida. És de substrat franquista. Jo encara vaig sentir els darrers escolis de mestres – curiosament ensenyaven una assignatura que es deia en l'argot estudiantil, política- que acusaven els alumnes de fer política. Era l'argument que utilitzaven els únics que en podien fer i la utlilitzaven contra els que no en podien fer. A més a més, l'estigma sortit d'aquestes boques tenia un sentit pejoratiu. Acusar algú de fer política era acusar algú de fer alguna cosa lletja i prohibida.

Però podem disculpar-los que no siguin capaços de filar tan prim, a vegades quan no s'està avesat a estar a l'oposició no s'està per epistemologies, però allò que ja vessa del tot és l'argument que siguin els regidors que donen suport a enderrocar-lo els qui hagin de pagar els confits de la festa. Jo voldria els envits – es podria fer una subscripció popular per enderrocar-lo, com es feren aportacions per erigir-lo- a canvi però que el PP, fidel al seu credo, tornàs un per un i amb interessos tots els doblers que ha balafiat ja sigui amb sobrecostos o amb decisions “polítiques”:  Palma Arena, Pont des Tren, esbucat de nit, carril bici de les avingudes, projecte de Palau d'Òpera de Calatrava... Fins i tot, la granereta del vàter del senyor Matas o la convidada al Rasputín, club moscovita de mala anomenada i poca moral, on havien d'anar  - i hi anaren- prohoms illencs i russos per tal de prendre – Vejats miracle!, com diu el clàssic medieval- alguna decisió política.