M'ha sorprès que els mitjans de comunicació – especialment els de la CCRTV- hagin donat tanta cobertura a la gosadia que han tengut tres al·lots – aparentaven deu o dotze anys- que l'altre dia varen irrompre a l'entrenament del Barça burlant tots els sistemes de seguretat. Si no ho saben, els al·lots pucers varen participar, fins i tot, en un rondo amb els jugadors, aquests els feren festa grossa i coses per l'estil. Ja sé que no cal donar-li gaire importància. O sí. Tot depèn. Des d'un punt de vista periodístic – especialment un dia d'aquest amorfs- la dolentia dels al·lots va servir per emplenar els minuts de la repetitiva informació esportiva. També és cert, que el fet compleix aquella màxima del quefer informatiu que diu que allò que és notícia és el fet que una persona mossegui un ca i no a la inversa. Fins i tot, si ens posam en una perspectiva de falsa progressia – veis, l'edat ja no perdona!- podríem considerar-los herois car, com uns moderns robinsons, han sabut vèncer totes les hostilitats de l'entorn, les estretors del sistema, la coacció del sistemes de seguretat i han passejat i enarborat la llibertat d'acció per la gespa al costat dels seus ídols. I, potser algun il·luminat els podria posar com exemple d'emprenedors – paraula de moda- i fitxar-los per a la Masia de l'Íbex-35.

M'ha sorprès veure la notícia repetida per pa i per sal als informatius – gaire bé tots- i, fins i tot, que un xitxarel·lo fos entrevistat en el programa radiofònic de la mitja nit de Catalunya Ràdio. La primera pregunta que em vaig fer quan ho vaig veure va ser: i aquests al·lots no haurien de ser a escola en aquestes hores? És cert que un era turista -havia vengut del Canadà amb els seus pares per veure el partit contra l'Arsenal- però els altres dos? Havien fet un fullet? Si era així – cap informació de la donada no ho desmentia- mereixien ser tractats com a herois? Què és més edificant complir el deure que tenen – atendre els quefers escolars- o saltar a la gespa del camp d'entrenament del Barça? Jo, a la meva edat, ho tenc clar: el tractament heroic hi era ben sobrer.

Ja que parlam de futbol i de caps buits. Com a tals – o cosa pitjor- han estat qualificats – i amb raó- els seguidors del PSV Eindhoven que, a la plaça Major de Madrid, han humiliat unes pidolaires romaneses. Segurament, a uns animals del zoològic no haurien gosat a tractar-los de tal manera. I no crec que el solellet, la cervesa i el fet de trobar-se fora de casa puguin servir d'atenuants. En aquest cas, el tractament periodístic ha estat pedagògic perquè s'han posat en el plat de la balança de les obres ben fetes les recriminacions espontànies que alguns transeünts han fet als desbocats seguidors. Més si tenim en compte que el mal sempre s'estén com taca d'oli – la instantaneïtat de les xarxes socials ajuden a estendre'l- i l'endemà afeccionats de l'Arsenal, si bé no amb tanta d'ostentació- varen fer el mateix amb pidolaires de Barcelona. Ara pot posar-se de moda i no només amb els seguidors de futbol sinó també amb altres turistes d'espardenya i sangria.

El rebombori – el de Madrid- ha estat tan gran que la Fiscalia Provincial de la capital ha obert investigacions car considera que els fets podrien ser constitutius d'un delicte de tracte degradant i un altre contra els drets fonamentals. El mateix Rajoy hi ha dit la seva sense travar-se ni – cosa rara- sense posar-se de part dels infractors i ha recriminat l'acció.

Ja que parlam de futbol i de capbuitades, una anècdota ha estat a punt de convertir-se en viral a les xarxes. Ens referim a la resposta xarxista que varen merèixer unes paraules en català -es pensava que no estava en directe- d'un periodista durant la transmissió del Bayer-Juventus. Les reaccions catalanofòbiques que varen despertar haver de sentir una frase – curta- en català mostren el llautó dels seus autors. Però també són un indicador de quin és l'estat de la qüestió. Ja estaria bé que algú des de Madrid fes una mica de pedagogia i aquesta cosa plurinacional i plurilingüística no sigui només un coixinet lèxic que treuen, de tant en tant, quan vénen eleccions. Però allà abunden els caps buits i les capbuitades.