Ho he escrit altres vegades. Don Joan, el capellà de Bearn, acompanya els senyors al seu darrer viatge a París. Crec que quan són a Hendaia pugen a un tren. I és en aquest marc on es produeix l'escena. El capellà perd els nervis, els quirielèisson i bona part de la doctrina quan veu que en el mateix vagó on han de pujar els senyors ho ha de fer també gent mossona – és a dir, gent sense senyoriu, sense títols ni grandeses- En Tonet aconsegueix calmar-lo i amb una certa resignació volteriana – no sé si és un poc heterodox el concepte- li diu que no passi ànsia que allò és el socialisme. Coses del progrés, hauria pogut afegir.
Si tenim en compte que a París, Tonet, va pujar en un globus aerostàtic i que a casa tenia un rudimentari automobile , no seria gaire d'estranyar, ansiós com estava de tastar totes les modernitats que el senyor de Bearn, si hi hagués arribat a temps, hagués manejat un mòbil. Dubt més, que hagués fet servir el twiter. No era l'eina apropiada per fixar el temps, per guanyar l'eternitat, com ell pretenia. Però potser l'hauria pogut fer servir per mostrar els efectes del progrés a Don Joan. Si és que el capellà no ho hagués vist amb els seus propis ulls.
Ja que som a la ficció de Bearn, em costa imaginar-me, però tot seria possible, una discussió entre els criats per saber qui era l'autèntica reina del tuït. Segons l'han proclamada els mitjans de comunicació aquesta alta distinció correspon a n'Aina Aguiló -ex diputada del PP i assot permanent des de la xarxa de les camisetes verdes i de qualsevol símbol que li semblàs esquerranós- . Però vet aquí que ara una reina autèntica -encara que no de sang tota blavosa- ha sortit a fer la competència a la protegida de Bauzá.
El tuït, el WhatsApp o qualsevol altra fotesa per l'estil no puc negar que no siguin útils. Pot estalviar moltes passes, com per exemple recordar a algú que no s'oblidi de comprar pa o de dur arròs de la botiga. També, especialment el tuït, serveix per regar els egos particulars d'alguna gent, si és capaç de sintetitzar en 140 caràcters alguna cosa que s'assembli a una idea. Acció molt benèfica si tenim en compte que hi ha molta gent necessitada d'alimentar l'autoestima, concepte que les modernitats ens han fet creure que ha d'estar alt per ser feliços. Tot és un qüestió de paràmetres relatius: el colesterol, baix, diu la publicitat que ens vol endossar una píndola per ser feliç.
De totes maneres, aquestes eines – A don Joan no li faltaria raó si les qualificàs de diabòliques- tenen els seus efectes perversos, sobretot si qui les usa és un llec en la matèria o un tafarra mental – o les dues coses alhora-. L'altre dia m'intentaven explicar que un home va ser a punt de ser sorprès en la infidelitat flagrant perquè el diabòlic aparell deia on es trobava amb precisió suïssa, lloc que no concordava amb el que havia pactat amb la legítima cònjuge. Quantes vegades no hem enviat un missatge a un grup equivocat? Quins equívocs o mals papers no hem fet?
En poc dies de diferència les dues reines han estat descobertes en les seves febleses més íntimes. N'Aguiló, que s'havia creat un perfil fals des d'on assotava el propi PP perquè no li feia el cas que creia haver meritat i no l'havia inclosa en un lloc preferent perquè pogués tornar sortir de diputada o qualque cosa semblant, ara fent una fotesa com footing ha estat descoberta la seva falsa identitat des d'on es tirava floretes, es proposava com a la millor candidata del PP i altres inconsciències d'aquesta calada. També la reina – i el rei- ha mostrat les seves febleses envers Javier López Madrid, conseller delegat de l'empresa Villar Mir – aquests no es moquen amb el puny- i posseïdor d'una de les targes black – anomenar-les negres els deu resultar massa lúgubre i carpetovetònic, fins i tot per a la premsa suposadament més esquerranosa- I no només li ha mostrat el seu suport sinó que ha mostrat les intimitats d'un llenguatge poc regi. Això del compi yogi té el seu suquet. A n'Aguiló l'han defenestrada, al regidor de Podemos de Madrid – víctima també del furor tuitaire,- també li feren a prop. Es tastanejarà la monarquia? Potser convendria davant tanta frivolitat fer més cas de l'aforisme llatí que tots els de l'antiga escola vàrem traduir: verba volant, escripta manent. Ben mirat podria ser un tuït. Me'l retuïteges, lector?
