Vaig empassolar-me sencera la compareixença de n'Albert Rivera. La del pacte. Va ser mentre feia el dinar. Com una glopada de vermout agre, les seves paraules. Tanta sort que no va destorbar les meves habilitats culinàries i cap olla no es va cremar. Sembla un ninot, n'Albert/o, un ninot programat que va començar del no res i ara sospira ser vicepresident de les espanyes. Un ascens substancial si pensam que el mossatge el va fer a un parlament per ell regional i que suprimiria només que tengués els vots necessaris i sabés on col·locar n'Arrimadas i, ai las!, cosa més difícil, na Punset. Parlava del pacte, com un venedor d'enciclopèdies d'antany, com una cosa necessària, bona, obligatòria i a més a més feta. Dat i beneït. Com si l'aritmètica fos una assignatura del passat, d'un pla d'estudis obsolet. A més, convençut que les seves paraules, la seva mirada, el seu posat de nin, mescla de sant Ildefonso – els de la loteria- i aquells de secta creacionista que es passegen adesiara encorbatats per Ciutat, com elements més d'un betlem apòcrif.
Tanta sort, que entre les seves paraules i el dinar em vaig submergir en les aventures d'en Montalbano, que acompanyen la meva convalescència. Però de cop i volta vaig aturar la meva lectura. Com un fumet de metàfora em va passar per davant el nas. I no era la flaire del dinar. I si fos un farol, el pacte? Vaja, una juguesca. Allò que de tant en tant ha d'esquivar en Montalbano: una pista falsa. Plantejar una cosa per, en el fons, voler-ne representar una altra. Desviar l'atenció. Fer creure que la mare de déu nom Joana i pensar que l'auditori capejarà afirmativament. Perquè analitzades les opcions queda molt clar que un pacte PSOE, C's és del tot inviable. Mai per mai no tendrà l'abstenció o bé del PP o bé de Podemos, Compromís, IU et alii. Per molt que en Pedro Sánchez vulgui repicar els dallonses plantejant el fals sil·logisme de si Podemos, Compromís... voten igual que el PP resulta que són el mateix que el PP. I per molt que en Rivera tengui l'esperança de seduir en Rajoy i que aquest sedueixi tota la seva tropa. Crec que és d'ingenus pensar en la gran coalició.
El més llest de la pel·lícula és el que fa el paper de beneit, però que, no ens confonguem, no ho és tant. Aquest és en Rajoy. Crec que han vist ben a les clares que cremar-se les celles i qualque cosa més obscena intentant fent quadrar una aritmètica era cosa més que impossible i, com a bon gallec, s'ha retirat dins el castell de les ambigüitats a veure-les venir. Que facin renou els altres. Sap en Rajoy que com més exhaureixin els terminis, com més es confirmi la data del 26 de juny com a la probable per a unes altres eleccions, és temps que juga al seu favor. Sobretot si entremig pot esporgar el partit d'aquesta dotzena i mitja de pomes podrides tot fent veure que ell ha estat l'artífex de la regeneració del PP i de passada del sistema democràtic. Mig anyet de president, d'esperar que l'economia es revifi una miqueta, que la paga doble del juny ompli de felicitat les butxaques dels que la posseeixin i que pensin que ja ens està bé així com està.
Els de Podemos tampoc no ho tenen gaire malament. Hauran d'estar sis mesos més fent la Tuta i la Ramoneta a llocs on no governen però donen suport a pactes progressistes – com és el cas de les Illes-, hauran de nedar i guardar la roba amb les Colau, Carmena i companyia i hauran d'esperar que el seu efecte perduri i puguin augmentar la xifra de diputats fins a convertir-se en la segona força política de l'Estat.
Els que realment ho tenen més negre a unes segones eleccions són els del PSOE i C's. Són dos partits que van a la baixa, que és desinflen. Per tant, què havien de fer? Començar la campanya electoral ja. I aquesta posada en escena no és altra cosa que un poc de pasta de maquillatge per fer veure que són uns partits madurs, que saben sacrificar-se per Espanya i que són de fiar. Vaja, un poc de pasta per calafatejar un buc ple de forats i que difícilment hauria surat una altra borrasca electoral. O potser tendrà un final inesperat com una novel·la d'en Montalbano? Ja veurem on es colgarà en Gelat!
Les eleccions no se repetiran, an el final PP, PSOE i C's se posaran de acord amb la abstenció de Podemos.
Els castellans ja no podran governar amb majoria de un partit.
Els partits no castellans ja sumen 53 escons contra els 297 escons dels castellans. La mitat de 297 ès 148/149 escons sempre lis mancaran més de 25 escons.
Partits no castellans: Comuns 12, Valencians-compromís 9, ERC 9, DL 8, Marea 6, PNV 6, Bildu 2, Canaris 1.