Justament el debat s'ha produït quan m'he trobat hospitalitzat. Per tant, coneixedor de primera mà del tema. A més, també puc aportar una experiència de dos anys atresorada per les malalties dels meus pares. El tema és conegut per recurrent. Cada vegada que es parla de l'exigència de coneixements de català a la sanitat surt, des de l'àmbit contraris a l'ús del català, el pollastre de torn -la llagosta, en aquest cas- amb el mateix argument primari del tot i demagògic en excés: allò que volen és ser curats i allò que menys importa és la llengua en què ho facin. I sobretot, l'afegitó del fet que l'exigència de saber català faria que les Illes Balears quedassin orfes de bon professionals, especialment metges, com un país desemparat del tercer món. Val a dir que el paper del metge és important, però qui manté un major contacte amb el malalt són les infermeres i les auxiliars d'infermeria.

Segons la meva experiència, des del punt de vista lingüístic catalogaria el personal sanitari en tres grups: a) els que parlen català. b) Els que no el parlen però mostren una voluntat d'entendre el malalt i s'esforcen a fer-ho i a dir-hi alguna paraula. c) Els monolingües en castellà (no calen comentaris). En cap cas, es pot fer una classificació – un rànquig de professionalitat- en funció de la llengua que fan servir. Vull dir que els c) no són millors professionals que els del grup A o B. En canvi, aquests darrers donen un grau de confiança al malalt – cosa molt important en el procés curatiu- que els de C no poden donar.

Va estar un poc desafortunat Juli Fuster – director general del servei de salut- quan va dir allò que volen bon metges que atenguin els pagesos mallorquins que a penes saben castellà. Va estar desafortunat no només perquè va motivar la intervenció parlamentària del pagès que menja llagosta a Cabrera – tot un símbol de l'autèntica pagesia mallorquina- sinó perquè són moltes les persones – pageses o no- d'una certa edat que solen expressar-se habitualment en català i que tenen una certa dificultat d'entendre el castellà, especialment si té algun tecnicisme. Quan el meu veí d'habitació va ser interpel·lat sobre “cuando había sido la última deposición?” no n'hauria tret aguller si no hi hagués hagut un fill seu que va fer d'intèrpret. Jo mateix he hagut de fer aquest paper durant les estades hospitalàries dels meus pares.

Tanmateix el debat no és aquest. L'autèntic debat hauria de ser els dels drets estatutaris -ergo constitucionals- que tenim els administrats a les Illes Balears. Aquest dret  no és altre que el fet de ser entesos – ja no dic atesos, que hauria de ser l'expressió més justa- en llengua catalana. I aquest dret no el podem exercir si el personal que t'atén pertany al grup C de la meva classificació. Com si el fet o la necessitat de curar-te et privàs dels drets més elementals. Jo he estat privat dels meus drets lingüístics durant la meva estada hospitalària. I aquest fet és d'una gravetat enorme, que el govern hauria de mirar d'esmenar tant aviat com sigui possible. “Desfazer entuertos” que el govern del senyor Company va propiciar.

A més d'anar a menjar llagostes a Cabrera, com fan els bons pagesos, li hauria de preocupar, per exemple, que l'oferta televisiva que ofereixen els hospitals és de 40 a 1. 40 canals en castellà i un sol en català – IB3- que a més es troba a la darrera arruga del dial, la qual cosa en dificulta la localització. O no ha estat mai a un hospital públic, Sr. Company? Veig que no, els pagesos que mengen llagosta tenen altres recers hospitalaris.

Com a usuari que he estat de la sanitat pública li agrairia, sr Company,- i de retruc al PP-, que deixin de fer alarmisme amb la qüestió lingüística. Si estan en contra de la llengua, ho diguin obertament però sense ver demagògia vírica i atròfica. La meva experiència és ben clara en aquest aspecte, necessitam personal sanitari del grup A i B. I l'única manera de fer-ho és exigir una titulació. Faria servir els mateixos arguments de la qualitat, sr. Company, si el personal de La Paz, de Madrid, fos búlgar o danès? Estigui ben descansat, sr. Company, si el personal sanitari és capaç d'entendre el català sempre tendrà un plus a favor seu: el factor humà, la calidesa, tan necessària per a un malalt. I no es preocupi que no vendrà l'escòria. Bons professionals formats a la UIB se n'han d'anar a Alemanya, per exemple, a exercir la seva professió. No quedarem desemparats si s'exigeix català, ans al contrari, molta gent ho agrairà.