La societat mallorquina està esperpèntica, convulsa. L'alta i la baixa. En un naufragi -especialment si la nau és d'aquelles de mira'm i no em tocs- tots se senten convidats a grufar dins les despulles. Jo, com podeu observar, tampoc no n'he pogut servar la castedat necessària i inhibir-me'n completament. Potser, d'ençà de la mort del Marquès de Collera – esdevinguda en una santíssima casa de pepes, altrament conegudes com dones de la vida-, l'alta societat mallorquina no havia patit un esvoranc tan gros al fetge fetgut amb què maneja el salpasser de les displicències. O el de les indulgències. Valgui la nota pseudo-erudita de la Mort de Dama villaonguiana per donar el to d'aquest escrit i evitar malentesos.

Coincidint amb la venguda del messiànic Pablo Iglesias, amb carona d'ecce homo inclosa, la premsa mallorquina destapava – o més aviat insinuava a grans titulars de portada- una acció irregular del bisbe Salinas. Una pàgina sencera d'un diari malgastat per no dir res en concret. Però la signatura de la notícia era un aval per creure que entre bastidors algun flameig infernal s'hi amagava. Resumint-ho una mica es deia que Roma havia cridat a capítols al Bisbe perquè li havien arribat uns informes -dossiers secrets- on es posava en qüestió que mossèn Salinas servàs el dogma tal com prescriu el cànon. L'endemà els diaris foren més explícits i ja parlaven obertament que la regla trencada era la de la castedat. Vaja, que el senyor bisbe, a deshora, alçava massa la creu i feia anar l'encenser, on el foc colgat massa temps estotjat feia revifar flaires de jovenesa. Admirable l'actitud del prelat tot tenint en compte la seva edat, si no provecta, com a mínim respectable -68 anys gairebé- . Els informes parlaven de trobades a deshora a Palau i de telefonades en hores no canòniques amb la Maria Magdalena de torn, que havia ocupat per espai d'un mes el càrrec de Secretària per assumptes institucionals. I que era de bona família, de senyors, que això a Mallorca encara significa alguna cosa. Parenta, segur, per la via no catalinera, de dona Obdúlia de Montcada o del mateix Marquès de Collera. Catòlica abnegada i diligent militant activa del PP.

Altres veus, he parlat abans de les despulles del naufragi, parlen d'un marit ofès -aristòcrata, altíssim càrrec de l'administració local- que hauria perdut la calma necessària i, en comptes d'acceptar amb resignació cristiana, les agrors d'un destí advers, la ruptura matrimonial, hauria planificat tot el muntatge. Aquestes veus apunten que potser la dama davant la necròpsia nupcial necessitava comprensió, afecte caritatiu i bons aliments espirituals. Qui millor que el Bisbe? L'assumpte m'ha fet recordar una mica Verdaguer, el poeta, esquitxat també per un escàndol entre faldiller i d'exorcisme.

Aleshores, la pregunta que em faig és la següent: de qui és la culpa o el pecat? Del Bisbe? De la dama? Del marit? En principi el Bisbe hauria de servar la regla, la dama hauria d'haver estat conseqüent amb la seva cristianíssima devoció i hauria d'haver recordat allò de el que Déu ha unit que l'home no ho separi, i el marit, que també el feim catòlic apostòlic, hauria d'haver tengut en compte allò que diu la Bíblia sobre l'escàndol. A més no es pot parlar d'una relació asimètrica entre el mitrat i la secretària. Ambdós adults, granats diria jo. Tampoc no crec que fos un agreujant per part del Bisbe el fet que fos jerarquia en front del subordinat. I també he de suposar que les faldilles eclesiàstiques no alçuraven les feromones de la dama fins arribar a un extrem d'alienació total que li impedís no ser abduïda pels encants ocults de mossèn Salinas.

La culpa aleshores és del dogma. Està bé que l'església, com tothom, servi una rectitud moral exemplar, com també l'haurien de servar els polítics, els jutges, els notaris i totes les persones del món. El problema, el caire mòrbid de la qüestió, esdevé quan qui trenca el dogma n'ha fet bandera i ha flagel·lat a tort i a dret els qui no el compleixen o els que no en combreguen. Allò tan bíblic com que “qui estigui lliure de pecat...”. No sé si en Pablo Iglesias ho va tenir present al seu míting. Però a vegades observar massa zel en el dogma, sigui quin sigui, obre les portes a furgar mòrbidament a les despulles dels més petits naufragis. O a cometre actes antinatura.