Dia 18 passat, el director de la xarxa Cruscat, Miquel Àngel Pradilla, i el coordinador del Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (GRESIB) de la UIB, en Joan Melià, presentaren l'Informe sobre l'estat de la llengua catalana 2014', La conclusió essencial a què arribaren és que ha reculat l'ús social de la llengua oficial i pròpia de les Illes Balears degut a les pressions jurídiques i polítiques en contra que ha patit i que pateix.

Jo diria que no tan sols ha patit i pateix aquestes agressions sinó que en pateix unes altres de molt més devastadores, que són les dels grans mitjans de comunicació de masses, especialment la televisió i la ràdio, que, en la seva immensa majoria, tant si es tracta de mitjans públics com de teòricament 'privats', es dediquen a divulgar l'espanyol les vint-i-quatre hores del dia, els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any i a censurar el català. En tractar-se dels mitjans declaradament públics, com, per exemple la Televisión Española, hem d'afegir que aquest foment sistemàtic de l'espanyol i aquesta censura sistemàtica del català i del basc la imposen amb els nostres doblers, amb els doblers que l'Estat ens xucla de les nostres butxaques tant si som hispanoparlants com si som catalanoparlants. Cada any que passa veim multiplicar els mitjans que imposen la llengua de l'Estat. Alhora, veim que aquest augment no va acompanyat de cap augment paral·lel de mitjans que fomentin les llengües no castellanes, ans al contrari, aquests darrers mitjans els veim minvar sempre seguit, quan no és per 'problemas tècnicos' és per 'problemas de presupuesto', quan no és per això és per 'directrices europeas', quan no és per això és per allò o per allò altre. Heus ací tot l'especial respecto y protección' que la 'Constitución' estableix que toca haver-hi des de les administracions a favor de les 'distintas modalidades lingüísticas de España', que són, en teoria constitucional seva, 'un patrimonio cultural' espanyol tant tan respectable com el castelllà. Això és tot l'exemple amb què practiquen el compliment religiós de la seva 'Constitución' i de la seva 'la Ley' que cada dia ens prediquen els nacionalistes espanyols. De fet, ja procuraren totd'una que crearen això de les 'televisiones privadas' que no pogués haver-n'hi cap ni una d'àmbit més reduït que l'estatal, a fi d'assegurar-se, sense dir-ho, que no n'hi pogués haver cap per a l'àmbit territorial bascoparlant ni per a l'espai catalanoparlant.

Una vegada que imposen la supremacia absoluta i dictatorial del castellà pràcticament en el 95% dels grans mitjans de comunicació de masses, què fan ells? Llavors es limiten a presentar el resultat de la combinació d'aquest factor amb les seves polítiques lingüicides des de l'àmbit jurídic i polític no com a resultat de la seva acció perversa, planificada, sistemàtica i de llarg abast, sinó com una evolució natural i espontània.

Ells van ben alerta a derogar cap ni una de les 500 normes que imposen l'espanyol avui vigents. En canvi, totd'una que nosaltres provam de fer-ne qualcuna que fomenti el català, es posen a criminalitzar-la i a presentar-la com una 'imposición'. Recordau l'escandalera que feren (ells que s'omplen la boca de 'libertad individual de elección'!) tot l'any 2010 durant la tramitació en el Parlament del Principat de Catalunya de la Llei del Cinema, que estableix que el 50% de les produccions han de ser doblades o subtitulades en català perquè tothom pogués triar la llengua en els cines.

Els nacionalistes espanyols se serveixen del poder polític a fi que tant els autòctons com les allaus immigratòries que, dels anys seixantes del segle XX fins avui, no s'han aturat d'immigrar a tot el territori, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i l'Alguer, tant els uns com els altres percebem el català com una anècdota familiar, tribal, folklòrica. En canvi, amb la imposició política i jurídica de l'espanyol a tots els àmbits de la vida social i, molt especialment, en els grans mitjans de comunicació de masses, aconsegueixen que, a poc a poc i inconscientment, l'espanyol ens vagi entrant com la cosa natural d'aquí, més natural fins i tot que la llengua històrica d'aquesta terra.

Ells tiren la pedra i amaguen la mà. Criminalitzen qualsevol petit intent nostre de reconduir la situació des de les institucions i, alhora, mantenen sense dir res tota la normativa que imposa l'espanyol. Per posar un exemple, criminalitzen i presenten com una 'discriminación' i una 'imposición' l'exigència als funcionaris del domini de l'idioma oficial... en tractar-se del nostre. En canvi, van ben alerta a qüestionar mai per res que un funcionari hagi de dominar l'idioma oficial en tractar-se del seu. Quan l'escola és bàsicament en català, la desqualifiquen d'immersión'. Però quan és totalment en espanyol, com passa a tot el seu territori lingüístic, des d'Oviedo fins a Múrcia, des d'Osca fins a Cadis, llavors és, simplement, 'escuela' normal i corrent. Subvencionen grupuscles que es dediquen a escampar merda i confusió sobre la unitat de la nostra llengua ('valenciano', 'al-català-dal-carré-cas-parla-abui', 'bálèá', 'mallorquín', 'menorquín', 'ibizenco', 'formenterenco', 'lapao'), al mateix temps que divulguen implacablement i sense dir-ho un estàndard espanyol europeu (a Sudamèrica la cosa els fuig de les mans) monolític que no té en compte per res les diferències dialectals que hi ha entre els diversos parlars castellans ibèrics. Cada generació nova acosta més el seu parlar quotidià a l'espanyol europeu estàndard. Però ells, ben alerta a dir que això sigui el resultat de la seva política lingüística a les escoles i als mitjans de comunicació audiovisuals. La divulgació d'un model estàndard de llengua, això que és tan normal per a ells quan ho fan ells, en canvi ho criminalitzen i ho presenten com una quimera de laboratori, artificial, imperialista política pancatalanista i nacionalista quan la practicam nosaltres.

La situació de la llengua catalana és encara lluny de la d'una llengua normal. Però alerta, és lluny també de la situació de llengua morta que ells, els nacionalistes espanyols, fa tants d'anys i tants de segles que desitgen. I què fan ells? Aprofiten la nostra visió de botella mig buida per a mirar de minoritzar-nos, desmoralitzar-nos, fer-nos la guerra psicològica i, alhora, d'acusar les tímides polítiques lingüístiques que provam de dur a terme quan gosam, com la causa precisament del nostre mal. Volen que ens resignem d'una punyetera vegada a no fer res i a acceptar el nostre destí fatal. Com si ells no en fessin gens, de política lingüística, ni n'haguessin feta mai i l'espanyol fos una moda natural i espontània, ploguda del cel. 'Los hechos son los hechos', diuen els nacionalistes espanyols esquivant sempre de cercar-ne les causes. Fins i tot, un dels seus ideòlegs més destacats a Mallorca, divendres passat arribava a presentar damunt el diari de la dreta neofranquista la nostra llengua com a cosa fatalment condemnada a mort no pel projecte polític castellanista, sinó per causa natural, perquè sí: 'hemos estado perdiendo recursos y tiempo tratando de salvar una lengua que estaba condenada a largo plazo'. En canvi la seva, va néixer destinada a escampar-se tota sola com una taca d'oli per carambola, tocada de la mà de Déu. Com diu el mateix supremacista espanyol: 'Tal vez no pueda hacerse nada desde el poder cuando los individuos deciden abandonar una lengua y adoptar otra con mayores externalidades, que dicen los economistas' Si el poder no hi té res a veure, en qualsevol escampadissa lingüística concreta, per quin miracle deu ser que Portugal no abandoni el portuguès i passi a la llengua de 'mayores externalidades'? I per quin altre miracle deu ser que ells, en lloc d'aferrar-se al castellà, no parlen tots l'anglès, que, en plena era global, és la llengua mundial de 'mayores externalidades' internacionals? Si el poder estatal espanyol no hi té res a veure, per què ells conserven el castellà, que no serveix per res en l'àmbit europeu actual en comparança amb l'anglès?

Cal desemmascarar la hipocresia i el cinisme del supremacisme lingüístic espanyol. I ens cal, alhora, abandonar d'una vegada per sempre el nostre discurs ploricó. Si pegam una ullada a l'Informe del 2014, que cit en el començament, podem arribar a la conclusió que la llengua catalana és un fenomen inexplicablement vital i únic a tota Europa. Amb tres segles de política lingüística en contra per part d'Espanya (quatre segles en contra per part de França al nord dels Pirineus), amb l'escolarització massiva en espanyol i en francès d'ençà que els dos estats implantaren l'ensenyament obligatori, amb totes les allaus demogràfiques immigratòries que són arribades al nostre territori durant el darrer mig segle, amb la presència aclaparadorament dominant de mitjans de comunicació públics en espanyol -i en francès al Nord-, amb la manca absoluta d'oficialitat ni teòrica ni pràctica del nostre idioma que patim encara avui a la Franja i a la Catalunya Nord, amb tota la política neofranquista que hem patida a València aquests quaranta anys de pseudodemocràcia, amb el TIL, amb la censura feixista dels canals en català i amb tots els atacs des del Govern que hem patits a les Balears durant el quadrienni negre, amb la inacció total de l'actual Govern de les Balears, amb tant de mal històric i actual, que, així i tot, d'un total de 13 milions i mig d'habitant del nostre territori nacional un 64,3% (!) declari que sap parlar la llengua catalana, és un miracle immens. Que un 70,5% la sàpiga llegir és un avanç impensable fa tan sol mig segle. I que un 91% (un 91%!) declari que l'entén és una dada increïble que eixampla el cor i que ens situa davant una perspectiva immillorable de possibilitat d'avanç i de recuperació total de la nostra llengua si un dia ens ho proposam seriosament des de les institucions.

Som una llengua forta. Som un miracle a Europa. Totes les llengües (totes!) les que han passat pel nostre mal pas són desaparegudes fa estona. Nosaltres, en canvi, no tan sols som una comunitat lingüística i nacional que Espanya i França no han aconseguit fer desaparèixer sinó que parlam una llengua demogràfica mitjana a nivell europeu i per tant, una llengua que es troba entre les més parlades del món, cosa que el nacionalisme espanyol bé procura amagar i que nosaltres no sabem valorar. Si volem, tenim un futur esplendorós. Anem per feina.