No sé si tornaré a viure un clàssic com el de dissabte passat. Encara que el veiés en un bar tirós de Riola, poble veí de Sueca, i que comparegués el ronyós de sempre – personatge cromosomàticament idèntic a tants d'altres que, turmassots irredempts, borinegen per les nostres geografies urbanes. Desendreçat, passat de rosca, sense convencionalismes a que atendre's. Ho havia tengut tot, fins i tot mal cap, i ara es troba maldant per no caure dins l'obac abismal. El bon joc del Barça feia que li ho perdonassin tot, inclús quan va estendre un mostra assortida de tisores de collidor de taronges. I volia que en Baldoví les portàs al Congrés, en tornar ser diputat. I que les mostri a en Rajoy. L'exhibició del Barça va ser l'ànima per on s'entrunyellà el gaudi. Però, hi havia també la companyia. Un excel·lent diputat valencià i de país, un escriptor i columnista de cos, com el bon vi, i l'ex batle del poble. Parents entre ells. Del Barça fins al moll de l'os, tots plegats. El bar, ja ho he dit, tirós, un enfonyall llarguer com una culana. No hauria desentonat gaire a qualsevol suburbi purgatorial d'una ciutat – petita o gran- d'aquí, d'allà o de més enfora. Decoració estàndard, sense vida pròpia. Només hi havia dues coses que el feien diferent. La gent parlava com si fos d'un país normal, en la llengua pròpia. La segona, ningú era del Madrid. I quan dic ningú és ningú. Ni el mostós enfitaire ni cap passavolant.

El bon joc convidava a comentar el moment amb optimisme. De com, les forces valencianistes i illenques seran presents en el futur Congrés dels Diputats amb veu pròpia. I varen comparèixer més tisores, sis o set planant per damunt la taula. I ell insistint que se les emportàs a Madrid. I jo pensava que a Madrid no en necessiten, de tisores. Que massa ens esporguen i exsecallen. I parlam inevitablement del procés, perquè al camp no hi ha estelades. I no sé qui dels quatre va dir que Madrid és l'autèntic planter d'independentistes. I em va venir el símil al cap. I vaig fer una equivalència. Perquè el futbol és més que futbol. També pot ser filosofia o idiosincràsia.

Es pot afirmar que el joc del Barça era un mirall del país que representa. O d'una bona part del país. Es basa, fonamentalment, en el diàleg. Els jugadors es passaven la pilota en un enteixinat dialèctic perfecte. Sense exabruptes. Construint des de darrere cap a davant. Formant un sol cos. Fins i tot, amb alguna concessió a la poesia – o si voleu a la retòrica, entesa com l'art d'engalanar un discurs- amb tocs d'esperó i altres filigranes. Però amb un cert sentit pràctic. Amb més seny que rauxa. O amb una rauxa que no enfosqueix el seny. En canvi, el Madrid només tenia un argument únic. Com els polítics espanyols, d'un vent i d'un altre, que invoquen la Constitució com a dama santa, sagrada, incorrupta. La Constitució i la llei, que se l'han feta a mida. Com l'equip de Florentino, que també se'ls fa a mida, els equips, no la llei – no siguem castors malpensats-. I si l'espanyolisme invoca l'argument únic, el Madrid també. Havien de ser els galàctics – l'argument únic de Florentino- els qui havien de treure les castanyes del foc. No se n'ha adonat que només amb el pes del galàctics no guanyarà parròquia. I aquest argument únic -la força de la llei del talonari- ha fet que el Barça pugui guanyar-ho tot. El palmarès dels darrers anys ho diu clar. De manera semblant, l'independentisme també ha crescut, com els trofeus importants a can Barça. I algun paral·lelisme més: el joc brut d'alguns jugadors del Madrid, com si fossin clavegueres. No sé si més evidents o no que les de l'estat. Impunes, però no pogueren deturar la victòria del Barça, com no deturaran altres victòries. Entenen ara el sentit de la frase inicial?