En moltes ocasions he pensat com era possible tanta indiferència i manca d’empatia dels responsables políticofinancers neoliberals amb les víctimes de les polítiques d’austeritat pels no rics. Unes polítiques de retallades que, cal dir-ho sense embuts, han arribat a ser un autèntic austericidi que, alhora, ha esdevingut en “benestaricidi”, és a dir, en un procés que condueix a la mort del benestar. Devia ser a finals de 2013 quan vaig llegir un article de premsa, signat per Mariano Aguirre, que contenia una excel·lent i sintètica explicació als meus dubtes. L’analista internacional afirmava: "ni una de les decisions vinculades amb “l'austeritat” que adopten els alts càrrecs polítics, econòmics i financers els afecta personalment a ells o el seu entorn immediat. Al no sofrir-les, les mesures "anticrisi" són un espectacle llunyà que coneixen a través de les macroxifres, els mitjans periodístics, quan reben alguna pregunta incòmoda al Parlament, o en aquests breus moments en què els increpen quan surten d'un edifici o de la seva casa i caminen set passos fins al cotxe amb xofer. Si la protesta puja de to, es prenen mesures repressives...". Aclarides, doncs, les meves cabòries sobre les insensibilitats dels dirigents polítics i financers.

Però, en tantes o més ocasions m’he interrogat sobre el menfotisme social dels empresaris en general, però encara més del gran i molt gran empresariat i, especialment, dels hotelers illencs que, amb les Empreses Transnacionals de matriu illenca, han expandit el “model balear” d’explotació turística arreu del món. L'explicació no està dins el vent, està en llibres com el que l'investigador especialitzat en turisme responsable, Ernest Cañada, acaba de publicar.

El llibre titulat "Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral", editat per Icaria, és una iniciativa d'Alba Sud i la Unió Internacional de Treballadors de l'Alimentació, Agrícoles, d’Hotels, Restaurants, Tabac i Afins (UITA), amb la col·laboració de CCOO i UGT, i s’ha publicat com un element de suport a la campanya internacional “Make up my work-place” (Arreglin el meu lloc de treball), promoguda per la UITA.

El llibre d’Ernest Cañada té, si més no, dos grans encerts. Un és la síntesi, en poques pàgines, de l’explicació d’una aposta empresarial que només pensa en com maximitzar beneficis, encara que sigui a costa de la màxima precarització de l’ocupació. Una precarització que l’autor no s’està de definir com “un augment de les condicions d’explotació i vulnerabilitat que sofreixen les classes treballadores”, i afegeix que “les cambreres de pisos són un dels col·lectius laborals que més s’ajusta a aquest patró”. Aquesta precarietat laboral provoca, fins i tot, un fort deteriorament de les condicions de salut física i psíquica de les treballadores, fins al punt que gairebé és impossible que aguantin treballant, amb els ritmes i càrregues de treball exigides, fins a l’edat normal de jubilació. La precarietat laboral és també la negació dels drets democràtics en els llocs de treball, una realitat que Ernest Cañada defineix amb precisió: “La dificultat de les treballadores d'organitzar-se lliurement, sense por de les represàlies empresarials, suposa un estat de coerció que nega les bases del que pot considerar-se un treball decent, tal com ho estableix l'Organització Internacional del Treball (OIT)”.

L’altre gran encert d’aquest llibre, és el que, a parer meu, és el més important: La reivindicació de la centralitat del factor treball en la política turística. Cañada posa un exemple prou il·lustratiu en escriure que “les reformes que es fan a les habitacions normalment no han estat pensades per afavorir el treball de qui les neteja”. Jo hi afegiria que, a les Illes Balears potser trobareu algun hotel de nova construcció, o alguna de les moltes ampliacions que la legislació turística impulsada pel PP de Bauzá&Delgado ha permès, que ha introduït alguna modernitat, com ara, sistemes d’estalvi energètic o d’aigua. Però estiguin ben segurs que no trobaran cap que hagi implantat millores tecnològiques i ergonòmiques per a facilitar el treball a les cambreres de pisos.

El cas és que, com bé escriu Ernest Cañada, “la qüestió del treball no ocupa ni de lluny la centralitat en la discussió política sobre el turisme”. I tanmateix, el gruix del llibre -i el que és la seva aportació més important- són les entrevistes a 26 cambreres de pisos. És una molt bona visualització del treball ocult en els hotels. Permeteu-me que citi les protagonistes mallorquines: Dolores Ayas, Angelina Alfaro, Isabel Moreno, Soledad Castro, Esther Ortega, Pepi Lora, i María González Moral que ens parlen de l’altra cara de la Platja de Palma, veritablement, necessitada de reformes integrals, de les quals la més urgent és, com arreu de l’hostaleria illenca, la de garantir unes condicions de treball dignes, amb zero explotació laboral.