Un dels principals espantalls que va exhibir l'Estat espanyol i que repetien com lloros els candidats dels partits contraris a la plena llibertat de Catalunya, va ser que la independència comportaria la sortida immediata de la Unió Europea. La broma va durar fins que Rajoy, en el seu minut d'or va desmuntar el castell de mentides construït minuciosament pels seus «llanterners».
Crec que hi ha una qüestió prèvia, que és que, des del meu punt de vista, el dret a decidir inclou la consulta a la ciutadania sobre si vol continuar dins la UE o no.
Me tem, però, que els escenaris més probables són que el nou Estat català sigui considerat, també, hereu de l'Estat espanyol i que, en conseqüència, romangui directament dins la UE.
Qui vulgui pensar que és una hipòtesi descabellada, que revisi com va anar el procés que ara anomenam «reunificació alemanya» i del qual en celebram ara el 25è aniversari. Aquell 3 d'octubre de 1990 no tan sols els dos estats en que estava dividida la nació alemanya passaren a ser un de sol. Aquell dia la UE, sense fer gaire renou, canvià les seves fronteres i incorporà 16 milions més de ciutadans.
Brijuni ès un bon referent.
Eslovènia i Croàcia van declarar uniteralment la independència de Iugoslàvia el 25 de juny de 1.991, cosa que la Comunitat Europea ès va negar en rodò a reconèixer.
El 7 de juliol la Comunitat Europea es va reunir a Brijuni una de les illes de la Mar Adriàtica, amb els governs de Eslovènia, Croàcia i Iugoslàvia.
Iugoslàvia, cap soluciò negociada al conflicta, la Constituciò iugoslava no ho permet.
El 15 de gener de 1.992 la Comunitat Europea va decidir de reconèixer definitivament l'independència de Eslovènia i Croàcia. ( Vicent Partal- vilaweb)
Salut i República de Catalunya.