Quan en el decurs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i assumir entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d’aquesta li donen dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que declari les causes que l'impulsen a la separació.

Sostenim com evidents en si mateixes aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

Que per tal de garantir aquests drets s’institueixen entre els homes, els governs que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats.

Que sempre que una forma de govern esdevingui destructora d’aquests principis, el poble té el dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, i a organitzar els seus poders en la forma que al seu parer oferirà les majors probabilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat. La prudència, naturalment, aconsellarà que no es canviï per motius lleus i transitoris governs d’antic establerts; i, en efecte, tota experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer-se justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, perseguint invariablement el mateix objectiu, evidencia la voluntat de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar tal govern i proveir de noves salvaguardes per a la seva futura seguretat.

Tal ha estat el pacient patiment d’aquesta terra ocupada per la força de les armes; i tal és ara la necessitat que les constreny a alterar el seu antic sistema de govern. La història del present Govern d’Espanya és una història de repetides injúries, usurpacions i prohibicions, l’objecte principal de les quals és i ha estat l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquesta nació. Per tal de provar això, sotmetem els fets al judici d'un món imparcial.

Ha refusat l’Estatut d’autonomia, aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts Generals i ratificat per referèndum pel poble. Ho ha fet a través del Tribunal Constitucional.

Ha ignorat el Pacte fiscal. El Parlament aprova una proposta de pacte fiscal a negociar amb l’Estat. El President Mas ofereix al president Rajoy obrir una negociació sobre el Pacte fiscal. L’oferta de diàleg i negociació és rebutjada.

Ni tan sols s’ha actualitzat el model de finançament.

Ha rebutjat la celebració d’una consulta pel dret a decidir dels catalans. Han utilitzat el TC per anul·lar el decret de convocatòria de la consulta, que s’ha hagut de fer a través d’un procés de participació. S’ha encausat el president del Govern català i alguns consellers per haver-ho duit a terme.

Ha paralitzat les relacions bilaterals Estat-Generalitat: durant els anys 2012, 2013, 2014 i 2015 no s’ha reunit cap dels òrgans bilaterals Estat-Generalitat previstos per desplegar l’Estatut, tot i les reiterades demandes de la Generalitat.

Ha ocasionat l’ofec econòmic del país. L’actual model de finançament situa Catalunya per sota de la mitjana en recursos rebuts. És la tercera comunitat autònoma en aportació de recursos tributaris al sistema de finançament autonòmic, però la desena en recursos per càpita rebuts.

Ha produït un deute de l’Estat per l’incompliment del pacte de la Disposició addicional tercera (DA3) de l’Estatut, que arriba als 3.967 milions d’euros, 2.456 dels quals ja s’haurien d’haver pagat. El compromís de l’Estat era invertir a Catalunya d’acord amb el seu pes econòmic.

Ha distribuït els límits de dèficit entre les diferents administracions públiques sense respectar la Llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, autoassignant-se un marge desproporcionat respecte de la resta.

Ha interposat, quasi sistemàticament, recursos d’inconstitucionalitat contra les mesures tributàries endegades per la Generalitat: taxes judicials, “euro per recepta”, impost sobre la producció d’energia elèctrica d’origen nuclear, l’impost sobre la provisió de continguts per part de prestadors de serveis de comunicacions electròniques i de foment del sector audiovisual i la difusió cultural digital, així com l’impost sobre els dipòsits en les entitats de crèdit. En d’altres casos, l’Estat ha legislat en impostos cedits a la Generalitat, sense fer-la partícip de l’increment de recaptació (IRPF o IVA) o afectant a la baixa els ingressos (ITPAJD).

Ha denegat la seva participació en el finançament de la Llei de dependència. D’acord amb la Llei, cada part havia d’aportar el 50%, però la realitat és que Catalunya aporta el 82,5% del finançament públic de la Llei i el Govern espanyol només el 17,5%.

Ha creat el 2015 el Fons espanyol per a la realització de projectes socials de suport a la família i la infància. Catalunya només en rebrà 3,75 milions d’euros, però per volum de població li correspondrien 5,48 milions d’euros.

Ha fet que tenguem els recursos per càpita en salut més baixos que la mitjana de l’Estat com a conseqüència del model de finançament autonòmic vigent. Aquest fet ha obligat a sacrificar la paga extraordinària dels professionals sanitaris de Catalunya 3 anys consecutius, mentre que a la resta de l’Estat només han eliminat 1 d’aquestes pagues.

Ha atacat continuadament el model d’escola catalana. Les transferències finalistes de l’Estat en ensenyament s’han reduït un 98% des del 2010: han passat de 147,3 milions d’euros l’any 2010 a una previsió de 2,8 milions d’euros l’any 2015 (no s’ha tingut en compte la partida de beques).

Ha recentralitzat la cultura i ha congelat l’aportació que feia en aquesta matèria a Catalunya en els pressupostos generals del 2015. En canvi, els pressupostos del Prado, Reina Sofía, Thyssen i Teatro Real han augmentat.

Ha reduït les inversions de manera constant al llarg del temps i ha afectat tots els àmbits: rodalies, corredor del Mediterrani, accessos als ports, gestió aeroportuària, carreteres (N-II,N-340, A-27)... totes elles reclamades des de fa anys.

Ha intentat eliminar organismes sense valorar el repartiment competencial.

L’Estat proposa que la Generalitat suprimeixi institucions i organismes estatutaris de forta implantació a Catalunya com el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes o el METEOCAT.

Ha perseguit i reprimit la llengua, la cultura i la identitat durant 300 anys, tant en temps de monarquia, com en temps de dictadura. També han continuat intentant-ho de totes les maneres possibles en temps de democràcia.

Han intentat inculcar la por al poble català, perquè aquest continuï condicionat a l’hora de votar.

Han fet múltiples actuacions en contra del poble català, que pel reduït espai d’un article no es poden escriure, però que en podem parlar o ho podem escriure en altres.

Nosaltres, per tant, els representants de Catalunya, reunits en el Parlament, apel·lant al suprem Jutge de l’Univers per la rectitud de les nostres intencions, en el nom i amb l’autoritat del poble d’aquesta terra, solemnement publicam i declaram: que aquesta terra colonitzada és i per dret ha de ser un Estat lliure i independent; que queda absolta de tota obligació de fidelitat a la corona espanyola: que tota connexió política entre elles i l’Estat espanyol és i ha de ser totalment dissolta, i que com a estat lliure i independent, té ple poder per fer la guerra, concloure la pau, contraure aliances, establir relacions comercials i fer tots els altres actes que els estats independents poden per dret efectuar.

I per sostenir aquesta declaració, amb una ferma confiança en la protecció divina, comprometem mútuament les nostres vides, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor.

Aquesta és gran part de la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica. Només s’han fet els canvis oportuns dels protagonistes i de les causes. Per què els polítics espanyols i la caverna mediàtica han fet tant de cas a tres paraules que ha dit un president dels EUA i no han explicat que la seva Declaració d’Independència va tenir en compte el desig del poble de sortir de l’opressió i que varen haver de passar per damunt les lleis injustes que des de la metròpoli volien que regissin?