En el llibre “El cant de les sibil·les. Dones d’esquerres davant la crisis, la indignació i la llibertat”, Patrícia Gabancho ens recorda que el Club de Roma –una entitat que avui ha  perdut rellevància, però que fa uns anys tenia molta influència en l’ establishment polític i financer- afirma que “els rics, quan dominen el panorama, creen una economia  absurda. No només depreden sense consciència els recursos naturals, sinó que fomenten una desigualtat que no és sostenible. I a sobre, impedeixen que el sistema canviï o corregeixi aquests factors! Recordem que els pobres són sempre pobres siguin d'on siguin, però els rics s’adapten a les necessitats del mercat local: són financers a Londres  i narcotraficants a Mèxic”. Segur que convindran amb mi que aquests rics illencs són  hotelers. Que vull dir amb això? Idò que, en matèria de taxa turista o de ecotaxa, no hi ha acord possible amb les federacions hoteleres illenques. Entossudir-se en un consens  quimèric és perdre el temps. Més valdria dedicar els esforços a altres coses més  productives, com ara, rellegir el llibre de Joan Amer i Fernàndez, “Turisme i política.  L’empresariat hoteler de Mallorca”. Potser l’autor i Edicions Documenta Balear  s’haurien de plantejar una reedició d’aquest text de 2006.

Però anem al fons de l’ interrogant que titula aquestes línies: Taxa turística o ecotaxa? A  parer meu aquest és el debat cabdal, una decisió política transcendent i no pas tècnica o  jurídica sobre la qual l’Acord de Governabilitat per a les Illes Balears dóna més fum que  llum al afirmar únicament que “es crearà un impost turístic”. Quin tipus d’impost?  Finalista o generalista? De, diguem-ne, “fiscalitat verda o mediambiental”? Un impost  per a incentivar més el tot turisme o per a impulsar una certa diversificació productiva?

En definitiva, una cosa semblant a l’ impost sobre les estades en establiments turístics  clarament en la lògica del desenvolupisme neoliberal turístic com el català o, per contra,  una cosa més propera al destinat a “la dotació del fons per a la millora de l’activitat [turística] i a la preservació del medi ambient”, és dir, a la nostra “ECOTAXA” que va  estar en vigor en el període 2001-2003?

Jo aposto sense embuts per recuperar –amb els ajustos tècnics i jurídics que calguin- l’ecotaxa balear. La decisió política que comporta aquesta opció és doble: Per una banda, apostar per un impost amb la finalitat de reparar l’externalitat econòmica -efecte  negatiu- més important del turisme a les Illes Balears, que no és una altra que  l’ecològica. En aquest sentit paga la pena recordar que la Llei 7/2001 de 23 d’abril, en el seu article 19 establia que la destinació de la recaptació de l’ecotaxa era per a: I)

Remodelació i rehabilitació de zones turístiques per a potenciar-ne la qualitat, incloent  la introducció, en aquest sector, de sistemes d’estalvi i eficiència de l’aigua, així com de  tècniques d’estalvi, eficiència i desplegament d’energies renovables. II) Adquisició, recuperació, protecció i gestió sostenible d’espais i recursos naturals. III) Defensa i recuperació dels béns integrants del patrimoni històric i cultural en zones d’influència turística. IV) Revitalització de l’agricultura com a activitat competitiva, potenciant especialment la utilització de l’aigua derivada de la depuració terciària. V) Gestió sostenible dels espais naturals que permeti la conservació duradora de la seva biodiversitat. En especial, el desenvolupament de les figures de Reserva de la Biosfera, Parcs Naturals i d’altres prevists a la legislació vigent”.

Per un altre costat, recuperar l’ecotaxa de principi de segle XXI, inclou igualment una aposta per una gestió participativa i transparent de la recaptació. La ecotaxa illenca del 2001 ho feia en establir que els projectes a finançar requerien l’informe preceptiu del Consell Assessor del Turisme de les Illes Balears (un imperfecte organisme de participació social i ciutadana en la política turística que Bauzá&Delgado es varen carregar) i dels consells insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

En definitiva, finalitat prioritàriament mediambiental i certa participació ciutadana en la gestió de la recaptació, varen ser les singularitats i, alhora, elements més transformadors, d’aquella pionera ecotaxa que, amb tanta ferotgia, van combatre les forces dels privilegis. Ara toca emfatitzar el contingut ecològic de la taxa turística i reforçar la participació de la ciutadania i la transparència en la destinació dels fons recaptats. És únicament qüestió de voluntat política que s’hauria d’implementar ja. Que els hotelers tinguin venuts els paquets turístics per a la temporada de 2016 com excusa per retardar l’aplicació de la taxa turística compromesa fins a finals de 2016 o per a la temporada de 2017, tal i com ha insinuat el Govern, no deixa de ser un excusa de mal pagador. Per ventura s'ha retardat alguna vegada l'aplicació de, posem per cas, una pujada de l'IVA per molt tancats que hagin estat els contractes amb els Tour Operadors?