Per poc temps que estiguis a Dakar és gairebé obligatori fer cinc coses: Donar un llarg passeig per la Cornisa de la ciutat, visitar algun barri de pescadors, regatejar a un mercat, anar a un bar o restaurant amb música en directe i… visitar l'Illa de Gorée.

A l'Illa de Gorée s'hi arriba en uns vint minuts amb un transbordador que surt de l'embarcador que porta el nom de l'illa i està situat al costat del moll 1 del port de Dakar.

Però, ¿Què té d'especial aquesta petita illa que, amb prou feines, té una extensió de 36 hectàrees? Doncs que, durant més de tres segles, fou un dels principals mercats africans d'esclaus. Ara, convertida en museu, es pot visitar la primera casa d'esclaus de l'illa, que construí un holandès el 1776, i va funcionar com a tal i, alhora, com habitatge dels negrers fins al 1848, quan França va abolir l'esclavitud.

En el pis d'a baix es poden visitar les cel·les on els negres d'una banda i les negres d’una altra, esperaven a ser venuts i venudes. En el pis d'a dalt vivien els negrers sense que, aparentment, el sofriment inhumà dels d'a baix els provoqués cap incomoditat.

Tanmateix el que, en una recent visita a Gorée, més m'ha impressionat és la diminuta cel·la de càstig dels esclaus “reticents”. Sembla que quan el president de Sud-àfrica, Nelson Mandela, va estar de visita oficial a la Casa dels Esclaus de Gorée, entrà en aquesta cel·la de càstig i el protocol oficial es va interrompre. Madiba va necessitar el seu temps per sobreposar-se a la quantitat de dolor que contenen aquestes quatre parets.

Expliquen que, quan va sortir, va negar qualsevol comparació amb la cel·la de Robben Island en la qual va estar pres 18 anys, tot considerant que Gorée va ser infinitament molt més inhumà. L'altra cosa que em va esglaiar va ser la porta que s'obre a l'oceà Atlàntic, des d'on partien els esclaus cap a les terres americanes en un viatge sense retorn. Davant d’aquesta porta va ser el lloc que l'acompanyant senegalès va triar per recordar-me que ells “perdonen però no obliden”. Impressionant!

¿Què té a veure el tràfic d’esclaus africans d’entre els segles XVI i XIX amb la realitat de les societats del segle XXI? Idò més del que hom pot pensar. Yanis Varoufakis, en el llibre Economia sense corbata, explica la importància que, entre altres factors, tingué aquest tràfic d’esclaus en la transformació de les “societats amb mercats” en “societats de mercat”. Però no només és una qüestió del com històricament hem arribat a aquestes societats de mercat (planificat, lliure mercat o mixt). La realitat quotidiana és que en els mercats globalitzats hi ha quantitat de productes fabricats i serveis prestats -d’ús corrent i de luxe- sota condicions d’esclavatge (ja siguin treballs forçats de diferents tipus, mà d’obra infantil, condicions de treball extremadament precàries i inhumanes, etc.). A explicar i denunciar aquestes situacions es dedica l’ONG Anti-Slavery International que, a parer meu, no és suficientment coneguda. Us confés que no vaig poder estar de pensar-hi durant aquesta estada estiuenca a l’Illa de Gorée.