Patchy light rain with thunder
  • Màx: 14°
  • Mín:
10°

Cendres que et prenen l'alè

L'estiu és temps de posar-se cabals. Com si fóssim antics amitgers que aprofitàssim la calda estiuenca i la calma de la basca per retre els delmes a les nostres servituds. N'hi ha que l'aprofiten per desafiar el sol i emporulitzar-se'l raig a doll, fent treballar les cremes solars a escarada per evitar, si és possible un càncer de pell o evitar una nit d'escaldadures tortuoses; d'altres viatgen a llocs insondables, de nomes estranys que esdevenen paradisos perduts als ullons envejosos que miren les fotos a través d'instagram o qualsevol altra xarxa social. D'altres ens conformam amb escatimades passejades pels arrossars de la pàtria fusteriana i retre culte a l'ombra d'un ventilador a la lectura. Lectures que sovint – això ens passa a molts- aparcam durant el curs escolar – o polític, o cíclic- per degustar-les amb major fruïció durant l'estiu.

El darrer llibre que he llegit, gairebé amb un any de retard, - el llibre va sortir per agost de 2014, publicat per l'editorial menorquina Arrela-, ha estat L'alè de les cendres,  de Maite Salord. Una lectura que m'ha complagut – si no, ara no en parlaria- i alhora m'ha colpit. Si hagués de dir en dos mots les primeres impressions que me n'ha causat la lectura us diria que és una novel·la d'una duresa envescadora. Hi quedes enganxat talment una inofensiva au ho fa al vesc traïdor. I és la mateixa duresa la que t'atrau. Hi entres a poc a poc, a través de la ductilitat d'una prosa dolça, que t'acarona els sentits, t'infla els lleus per on fragments d'històries que conformen la història s'aniran ordenant, ampliant, confegint, matisant.

La novel·la s'articula en tres parts. Abans de la guerra civil – entre 1918 i 1936-, durant el conflicte bèl·lic. I, finalment, la postguerra. A la primera part es van configurant els personatges i com s'anirà formant-se'n el nucli dur, representat pels Escandell-Guerrero. A la segona, la brutalitat que pateix la família i les seves branques col·laterals. La tercera part, la brutalitat -altra vegada- dels vençuts. Tanmateix, més enllà d'aquesta divisió cronològica i formal allò que atrau l'atenció són les tres incisions verticals que configuren el relat. Com una trunyella, les incisions. D'una banda la veu de na Dèlia Escandell Guerrero, cadàver fresc, enterrada a un cementeri menorquí que té la capacitat – el mèrit és de l'enterramorts- de contar la història a aquest anònim personatge que té cura dels cementeri; d'altra banda, la veu del narrador. Ambdues veus es complementen. Com a tercer element, la transcripció d'un material històric que complementa i contextualitza el que les dues veus narradores ens conten.

És una novel·la dura – ja ho he dit-, d'una duresa higiènica. Necessària. Concisa. Coherent. Conta la història del vençuts, dels que tenien poc i ho perderen tot -sang, salut- i sols pogueren maldar per conservar una mínima espurna de dignitat. Una història versemblant que et fa sospitar que és real, que podria ser-ho. Amb la incursió d'algun personatge de l'època. Amb els documents històrics. Fins i tot, el poema de Salvador Espriu – a la cloenda del llibre- ajuda a aquesta màgica confusió. Tan se val. És versemblant i recull la humiliació i el martiri que varen patir els vençuts. Sense concessions. Amb una prosa que entra a martellades fines, que et fa posar l'angoixa a flor de pell. Que et fa entrar dins la cremor dels personatges. Una prosa com un estopeig de frases curtes. Volgudament curtes. Com una ona persistent que et mena dins el forat obscur i fosc dels vençuts. Com qui sanglota un plor. “De l'oncle Marià. D'en Mateu. Eren bons homes. La mare m'ho deia. Jo ja ho sabia. Per primera vegada l'odi embolcallava les seves paraules. Un odi profund. Contingut. Però hi era. Al fons dels seus ulls. Plens de fúria i ressentiment. Aquelles dones eren dels seus. Dels altres. La crueltat i la compassió alhora. Una farsa. Vaig fer veure que no les sentia. Volia plorar. Sense consol. Plorar un poc per tot.”

Dones com na Maite Salord són d'admirar. Compromesa. Ara dedicada a la política. Presidenta del Consell Insular de Menorca. Massa temps robat a l'escriptora, però no al compromís. Justament ara, que me n'he fet lector devot. M'hauré de conformar amb el que ja ha escrit. Si trob els llibres, que són com els danones. Caduquen i els treuen de les llibreries. Des magatzems. Els reciclen. Ho provaré amb La mort de l'ànima, finalista al premi Sant Jordi (2007). Veurem si hi ha sort. Tal vegada.

 

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris