Hi ha alguns paral·lelismes entre aquella fantàstica pel·lícula de 1982, Blade Runner, i algunes situacions del mercat laboral de 2015. És ben sabut que la pel·lícula dirigida per Ridley Scott és una ficció futurista -tot i que no massa llunyana, car l’argument es desenvolupa a l’any 2019- y, per contra, la robotització i digitalització d’alguns treballs i, sobretot, l’ externalització productiva de les empreses, és una realitat d’avui en dia.

L’associació que em suggereixen els “replicants” de Blade Runner és evident. No fa massa temps (octubre 2014) el think tank europeu dedicat a qüestions econòmiques, Bruege, concloïa que ben aviat més de la meitat dels llocs de treball a Europa seran exercits per màquines. O, més lligat a la nostra realitat d’economia de gran concentració en serveis turístics, prenguin en consideració les paraules del Professor de Stanford i de la Singularity Unversity, Paul Saffo, en afirmar que: “Li garantesc que qualsevol que digui que les màquines “no poden fer tal cosa” es penedirà. Al Japó ja n’hi ha que fan sushi… a la seu de San Francisco estem instal·lant un robot que fa còctels...” Ciència-ficció? Idò no, l'hotelera japonesa Henn-na obrirà aquest estiu el seu primer hotel amb robots en lloc de personals humà. Tanmateix no cal anar a escenaris més o menys futuristes i llunyans: Ara mateix, a casa nostra, ja està bastant estès la prestació de serveis amb una mínima intermediació directe del treball humà. A tall d’exemple, amb el SVM (“Serveixi’s vostè mateix”) és possible reservar unes vacances des de l’ordinador amb la compra de passatges i targetes d’embarcament, reserva de cotxe a l’aeroport de destí, reserva d’allotjament amb “recepció virtual”, comprar online queviures, visites turístiques, etc.

La segona associació d’imatges de Blade Runner amb la realitat laboral actual és la d’aquell fabricant aïllat que fabrica ulls de nines. A parer meu és una perfecta metàfora de l’actual model d’empresa d’externalització ad infinitum: Treballadors i treballadores subcontractats, molts falsos autònoms, amb un aïllament total d’altres intervinents en el procés de producció. Aïllament que fa que l’antiga socialització a través del treball s’esvaeixi i que l’exercici col·lectiu de sindicació sigui una quimera. En el lloc del personatge de la fantasmagòrica fàbrica que produeix ulls, hi posin la netejadora que cada matí va a un hotel diferent, al treballador o treballadora de “call centre” que treballa tot sol/a, o al col·lectiu de les subcontractes de Telefónica Móviles, que han protagonitzat un interessantíssim conflicte laboral, amb vaga inclosa. Enfront del paradigma d’organització empresarial flexible que representen les subcontractes en cadena de Movistar i el conseqüent deteriorament laboral a l'extrem, cessió il·legal de mà d’obra, i retribucions de pobresa, aquests treballadors aïllats s’han rebel·lat contra la financiarització productiva basada en la precarietat laboral. Malgrat tot, el conflicte capital-treball és present en el paradigma neoliberal.

Si hom pren en consideració que el treball encara ara és un instrument essencial en la vertebració de les societats, els possibles escenaris de creixement econòmic sense creixement equivalent d’ocupació remunerada, les noves precarietats laborals de persones assalariades o autònomes, el treball no remunerat (voluntari, de cures, etc.) o el treball no desitjat i el neoesclavatge (prostitució, etc.), aconsellen abordar la problemàtica del treball des d’una visió molt polièdrica. Potser el nou govern de les Illes Balears ho hauria de tenir en compte i, a l'hora de dissenyar l’organigrama, no menystenir la possibilitat d’existència, amb lògica del segle XXI (repartiment del treball sense empobriment, modernització de la idea de flexiseguretat, garantia de democràcia durant la jornada laboral, regulació de les empreses multiserveis, valorització social del treball no remunerat, etc.) d’una Conselleria de Treball.

El cert i segur és que en aquests anys d’austericidi, “jo... he vist [en el món del treball illenc] coses que vosaltres no creuríeu...”