No he coincidit mai en la idealització que ha fet la socialdemocràcia de les classes mitjanes. Sempre m’ha semblat una reducció de l’anàlisi social menystenint la desigualtat com element definitori de la societat. El grau de desigualtat es pot objectivar, la pertinença a la classe mitjana ha sigut -i encara ho és- una qüestió de percepció. Una percepció, per cert, que va tenir un fort estirabot en els anys que es podia viure del “vici del crèdit” que, alhora, engreixava la bombolla inmobiliaria-financera que acabà amb el rescat dels bancs i l’abandonament de les persones a base de retallades de renda i drets socials, desnonaments i ascensors socials aturats. (Va ser una bombolla o un miratge?) Tanmateix, ara s’ha posat de moda -l'abundant producció de literatura n’és una bona prova- parlar del fi de la classe mitjana, de la seva proletarització i, per tant, n’hi ha que teoritzen que la classe mitjana ja no és la burgesia. (Ho havia estat alguna vegada?).
El cert i segur és que, amb l’excusa de la crisi-estafa, s’han implementat polítiques que han transformat radicalment els mercats laborals, fins al punt que han deixat de tenir un caràcter inclusiu més o menys garantit. L’ocupació assalariada i autònoma era un element fonamental per a garantir la consolidació i creixement d’aquestes anomenades classes mitjanes i que, particularment, preferesc anomenar classes amb ciutadania laboral, fruit de la seva des proletarització. Ja no és així i, a tall d’exemple, algunes dades de l’EPA del primer trimestre d’enguany ens mostren com a les Illes Balears augmenten els factors de precarietat laboral i social: En termes interanuals, el nombre de persones assalariades amb contractes temporals augmenta un 5,3%, i entre les que tenen una jornada a temps parcial s’observa un estirabot del 25,3%, mentre que la població ocupada en la categoria de “treballadors independents o empresaris sense assalariats” –la denominació formal de molts falsos autònoms- creix un 9,4%, el percentatge de població aturada de molt llarga durada, és a dir de més de dos anys en cerca activa d’ocupació, s’enfila fins al 29,5% (+3,2), i la taxa de cobertura de la prestació per desocupació cau un 8,5%, situant-se en un 30,2%, la qual cosa vol dir que més de noranta mil persones aturades no perceben cap prestació. Si a aquestes dades hi afegim l'estacionalitat laboral i els baixos salaris, és fàcil concloure que en el mercat laboral illenc, creix la pobresa laboral en un volum molt preocupant. Val a dir que aquest augment de la pobresa laboral illenca es dóna en un context de retallades dels serveis socials bàsics.
Tot plegat fa que les Illes Balears cada pic funcionin més com una “ryanair society” o “low cost society”, és a dir, una societat extraordinàriament desigual com a conseqüència de la generalització de les baixes rendes, i del cada pic major nombre de treballadors i treballadores pobres. Però el capitalisme té una gran capacitat d’adaptació i, en el cas que ens ocupa, s’adapta provocant canvis estructurals en els hàbits de consum majoritaris. A poc a poc les indústries i serveis de baix cost es converteixen en quasi oligopolis en el subministrament de béns i serveis. Només les grans corporacions poden resistir (generalment reduint costos laborals i amb economia de gran escala) a la minva de renda disponible de la majoria de famílies i individus. En aquesta oligopolització qui hi perd és el productor i distribuïdor local. El desembarcament a Mallorca d’ALDI Supermercats és un bon exemple.
