Quan els ultranacionalistes que ocupen el Consolat començaren a desplegar el programa de sabotatge contra la llengua pròpia de les Balears, no ens cansàrem de dir i de repetir que el darrer maldecap que tenien la immensa majoria dels qui els votaren no era l’odi contra la primera cosa que hem après a la vida, i que l’hem apresa de les nostres mares, que és la llengua.

Amb la maniobra amb què volien segregar els alumnes a les escoles per motius de llengua i, de rebot, veure-hi els mallorquins reduïts i reclosos dins miniaules que fessin de gueto a cada escola, maniobra que anomenaven ‘libre elección’, tingueren un fracàs sonat que no s’esperaven de cap manera. Un tir per la culata que els va deixar en ridícul i que els va fer pegar de carabassot contra la paret de la dura realitat: no els votaren perquè exterminassin la llengua oficial, pròpia, històrica, natural, estatutària i constitucional de les Balears.

Estupefactes i incrèduls davant la crua realitat mallorquina i balear, realitat que no té res a veure amb la fantasia virtual a partir de la qual la FAES els dicta i els imposa les quimeres ultranacionalistes de l’Aznarísimo, decidiren venjar-se del fracàs de la ‘libre elección’ amb la imposició del TIL, sense preparació prèvia de mestres ni d’alumnes per a estudiar assignatures senceres en anglès. Aquell nyarro va dur per conseqüència la manifestació més multitudinària de tota la Història de les Balears, una imponent mobilització de masses entusiastes en defensa de la nostra llengua, de la nostra escola, i de tres dècades de consens lingüístic que ha suposat el Decret de Mínims. La fermesa amb què els professors, els alumnes, els pares, les mares, els sindicats i tot el món de l’ensenyament ens agermanàrem i ens alçàrem, han fet anar en orris l’intent d’assalt a l’escola mallorquina i balear. No han aconseguit enganyar ningú amb la tapadora del ‘trilingüismo’, un concepte en què no han cregut mai si tenim en compte que, tot d’una que entraren, l’eliminaren desesperadament de l’únic lloc on n’hi havia, que era al les emissions cinematogràfiques de la IB3, per imposar-hi el monolingïsme espanyol del temps d’en Franco. Ben igual feren amb el bilingüisme com a requisit per fer feina a la funció pública, que eliminaren per imposar-hi la llengua de l’estat com a requisit i reduir-hi la llengua pròpia de les Balears com a simple mèrit. Tot un exemple de la ‘neutralidad lingüística’ que ara tenen barra de predicar!

I qui ens confirma, per si encara hi hagués cap dubte, que no els votaren per l’ odi paranoic contra la llengua que, durant vuit segles, generacions i generacions de mallorquins i de balears hem après de les nostres mares, padrines i repadrines? Ells mateixos: reparau com ara procuren reprimir-se aquest odi fins passades les eleccions. Reparau com amaguen tant com poden l’obra estrella de la legislatura. Si tinguessin una sola enquesta, per petita que fos, que els insinuàs que l’odi al català els dóna vots, actuarien d’aquesta manera? No ho paga respondre!

S’acosten les eleccions. Els 120.000 manifestants que plantàrem cara a l’antimallorquinisme més furibund tenim l’obligació de fer memòria, de no badar, de fer votera a tots els familiars, a tots els amics, i a tothom qui coneguem que no compartesqui el nacionalisme exacerbat que hem patit aquests quatre anys. Tenim un deute amb els docents, que tants de doblers perdren de la seva butxaca amb la gran vaga en defensa de la nostra escola i del nostre país. Tenim un deute amb els Jubilats per Mallorca i amb en Jaume Sastre, que, amb llurs vague de fam, marcaren una fita en la Història de Mallorca i de les Balears i ens donaren una lliçó de coratge civil, de fermesa de conviccions i de patriotisme. Corresponguem-los així com toca tot aquest temps preelectoral. Facem memòria, molta de memòria. I escampem-la a les totes!