Aquest cap de setmana he estat a Barcelona. El motiu no era rebre els delmes – o els sobres- que alguns lectors meus i nostres – amb més o menys mala intenció- pressuposen que rebem de no sabem quines instàncies catalanes. Em duia a la capital catalana una trobada que organitzaren els companys de promoció del 84. Vàrem ser una cinquantena aproximadament els que hi acudirem. Ho férem gairebé amb la mateixa emoció del primer dia. La primera etapa de l'acte va ser al mateix i històric edifici de la Universitat Central. En una aula d'aquelles esglaonades amb el terra de fusta i els bancs també. Només un canó i un ordinador havien tenyit de modernitat aquella mateixa aula que ens havia encobeït com a estudiants. Dels professors, la majoria jubilats – alguns per desgràcia traspassats: Solà, Badia, Miralles- només ens va acompanyar Joan Veny. Una gran sort que hi vengués. Les circumstàncies, ja ho saben tots els lectors, han fet que dilluns passat l'egregi professor i lingüista fos distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. No cal dir que les reaccions dels meus companys i la meva foren d'enorme alegria i satisfacció. El professor Veny es va asseure en un banc, com si fos un més de nosaltres. I va riure i es va emocionar amb les anècdotes i els records que alguns companys hi desgranaren.

M'he sentit molt afortunat d'haver pogut acabar la meva llicenciatura a Barcelona. Sempre dic que mai no he tret a la loteria però sí que l'atzar de la vida m'ha atorgat dos premis que mai no hauria somiat: no haver de fer la mili per excedent de contingent i que una entitat de crèdit mallorquina m'enviàs a Barcelona a treballar tot just quan acabava tercer de carrera. Em sent molt ben pagat d'haver conegut grans professors i grans companys. No citaré noms però entre els meus col·legues hi ha escriptors, lingüistes, professors d'universitat, poetes, rapsodes... Tots ells d'un gran prestigi. N'és il·lustratiu el lema de trobada: “30 anys de filologia, de fer país, de VIDA”. I és que a més de les eminències, la tropa fa entre 25 i 30 anys que redolam pels instituts ensenyant la nostra llengua – una bona manera de fer país- i també intentant transmetre, amb vocació inexhaurible, aquelles vivències que ens fan ser persones cabals. Si no vaig aprendre més durant aquells anys no va ser culpa dels mestres, més aviat de la meva poca base. De totes maneres, sí que vaig aprendre algunes coses que em varen ensenyar a aprendre'n d'altres – com diria el col·lega Cassany-. Tenc, d'aquell temps, el meu trident. Molas-Solà-Veny. Del primer, en vaig aprendre la recerca del rigor i també a llegir poesia. Del segon vaig aprendre a dubtar, a qüestionar i a qüestionar-me. Amb Veny vaig acréixer la meva passió per la llengua, a rebostejar per tots els indrets on es parla català i a incorporar nous mots. També – i amb això no he aconseguit ni un miserable aprovat- hauria d'haver après la bonhomia del doctor campaner. La humilitat – ell que és tan savi- amb què afrontava el seu repte quotidià de fer classe, la vehemència continguda – gairebé horaciana- del seu discurs. Em va sobtar que el primer dia de classe tot un catedràtic entrat en anys i savi ens demanàs humilment, a quatre polls entrats en costura, perdó per ensenyar-nos allò que ens havia d'ensenyar.

No m'ha estranyat gens que entre els molts de mèrits que l'han fet mereixedor d'aquest premi s'hagi destacat la seva tasca docent. I se n'hagi destacat la seva bonhomia, el seu tarannà. Ell també duia la vida, la vivència a l'aula.

Discret però rigorós i reconegut més enllà de les nostres fronteres lingüístiques. Una vegada els gonelles mallorquins varen pretendre publicar les seves teories a una revista filològica de Madrid, no sé si del CSIC o de la RAE. Davant tal desgavell, els rectors d'aquesta publicació ho consultaren a Veny que amb una gran discreció desaconsellà per gens científic la publicació del treball. No cal dir que l'opinió científica del savi va pesar molt més. També entra en els seus mèrits del Premi d'Honor, el reconeixement unànime dins el camp de la romanística. I sempre humilment, tocant de peus a terra. Ell en sap la importància d'aquesta virtut. Per això té cura dels seus peus. Se'ls estima. Literalment. I va a una callista-podòloga. A Barcelona i a Campos. La de Campos li va proporcionar tota una lliçó de lingüística aplicada mentre amorosament li tallava les ungles i li escapçava els calls. Li va dir la senyora que va anar a Sevilla i que va entrar a un bar. No va entendre ni un borrall de les converses dels clients però llavors mirà la televisió – Canal Sur- i va entendre tot el que deien. La callista que era experta en el seu ofici també tenia un sentit lingüístic força assenyat, li va bastar una vivència per entendre que les llengües tenen registres. Potser li ho proporcionava el fet tocar tants de peus com els del doctor Veny. En canvi, governants volàtils i ex alumnes seus – saladors d'IB3- són incapaços d'entendre-ho. I això li dol al mestre. I diu, des del rigor i la vehemència horaciana, que no li agrada. Però té esperança que promocions com les del 84 d'arreu del domini lingüístic, fent país i vida contribuiran a espargir el seu mestratge i a redreçar la situació. Enhorabona, Mestre!

Rafel Crespí i Ramis