Els que som afeccionats a criar cavalls de carreres –de trot, naturalment, si parlam català– tenim un plaer afegit: posar nom als animals que criam i que somiam que es converteixin en campions. Els meus amics, amb una intenció una mica emprenyadora, em diuen que el que tenen millor –gairebé l'única cosa bona que tenen o que han tengut– els cavalls que he criat és el nom: Lo Pelat, Bim Bam Bum, Cheek to Cheek.

D'això, dels noms que hem de posar als pollins o a les pollines que ens naixeran enguany, parlava l'altre dia amb en Joan Bibiloni, el músic de Can Caixeta. Els cavallers sabem que tots els animalons que neixen un mateix any –els coetanis, dirien els erudits– han de dur un nom que comenci per idèntica lletra. El nom dels que naixeran enguany ha de començar amb F. En Joan, amb l'enginy i la gràcia que el caracteritza, em va dir que tenia pensats un parell de noms, però que, abans de posar-los-el, li calia prendre un parell de precaucions. Una –però no la més important– era veure com estava la reglamentació sobre la possibilitat de posar noms propis. Abans, quan depenia de cria cavallar, no estava permès. Tot i això, en Joan no va tenir problemes per retre homenatge a músics que admirava: el sergent que feia les inscripcions va escriure sense cap emperò Erik Satie, Janis Joplin, Frank Zappa. Jo, recentment, tampoc n'he tengut per posar-li a un cavallet, germà matern de Bim Bam Bum i de Cheek to Cheek, el nom Darwin. En Joan em va assegurar que l'únic nom que ell recordava que el sergent de cria es va negar a inscriure, perquè era un nom de persona, era el de John Wayne. “Este –va exclamar amb seguretat i autoritat– no puede ser, és un nombre propio”. Tots els altres passaren.

L'altra precaució, per ventura més important que l'esmentada anteriorment i que cal prendre –afegí en Joan– és anar a parlar amb els que radien les curses: la seva egüa “Go Go Girl” és convertí, mitjançant els altaveus de l'hipòdrom, en una cosa semblant a “Co Co Fil” a la primera volta, i “Fil Fil”, a la segona. És per aquest motiu que m'ho he de pensar una mica abans de la inscripció de la possible pollina –filla d'en Bim Bam Bum– que em naixerà cap allà a finals d'abril. El nom que en principi havia elegit és el que figura al títol: “Folla!”. Ja sabeu que en català “Folla” és sinònim del que en castellà en diuen “loca”, en anglès “crazy”, i en francès “folle”. La meva intenció no era, ni és, una altra que retre un humil i cavallístic homenatge a Ramon Llull, i sumar-me d'aquesta manera a l'any Llull. Ho volia fer motivat no només perquè Llull era conegut per “Lo Foll”, sinó, també, per mor de l'ús poètic o psicoanalític que sabia fer de la paraula foll, el nostre clàssic: “Bé és foll que no se n'alegra més de vós que del tresor que atroba” o “Per mon foll desig o mal consell”, escrivia sàviament el Doctor Il·luminat. També sabeu, la majoria dels meus lectors, que el verb follar en català vol dir únicament trepitjar raïm i que és, a més, un verb molt poc utilitzat. Les persones de parla catalana ben educades, és a dir, aquelles que seguim les normes i els consells de l'Institut d'Estudis Catalans, sabem que mai no és correcte emprar el verb follar en el significat que habitualment l'empren els castellans. I aquí ve el problema: si jo, substantivant l'adjectiu, li pos, a l'egua, el nom de “Folla”, com ho diran els locutors dels hipòdroms o de TVE si algun dia retransmeten una carrera en la qual participa la futura –n'estic convençut– campiona? Sabran evitar les influències o les interferències del castellà? Sabran que la paraula esmentada, en pronunciar-la, ha d'acabar amb una e neutra i no amb una a? Sabran –i el públic entendrà– que “Folla” és un adjectiu delicat i amorós que vol dir “loca” i alegre –Les Folies Bergerè– i no el temps indicatiu o –encara pitjor– imperatiu –molt propi de l'idioma castellà– del verb “follar”. Ho he de pensar.

Xesc Bujosa