Ara que el règim transfranquista, que ha vigit del 1978 ençà, té els dies comptats, és un bon moment per demanar-nos a Mallorca què en feim. Cap a on volem anar? Un que vol fer qualque cosa en el món, que vol donar sentit a la seva vida, s'ha de demanar dues coses: 1) Quin objectiu tenc? I 2) Què he de fer per arribar-hi?

Espanya esbuca les ‘autonomías’

Tant si ens agrada com si no, Espanya ha decidit esbucar el règim de 'las autonomías' -en què no ha cregut mai, per cert-, que va inventar en el seu moment per mirar d'aturar el cop de la Catalunya Central i del País Basc Occidental, dues regions que, tant a la darreria com abans de la dictadura espanyolista d'en Franco, duien idea de fer el seu propi camí.  Espanya va pensar que podria controlar el catalanisme i el basquisme tolerant un governet de jugueta a Barcelona i un a Bilbao i posant una paga als catalanistes i als basquistes més inquiets en lloc de tancar-los a la presó.

Com que fins i tot això era massa per a l'exèrcit franquista -que continuava intacte dins la nova suposada 'democràcia' espanyola vigilada-, Espanya va inventar això del 'café para todos': quinze menjadores regionals més que dissimularien davant els militars les 'anomalies' basca i catalana i que, de rebot, servirien per a col·locar-hi els fillets, filletes, cunyats, cunyades, amiguets i amiguetes que no cabessin en els 'ministerios' ni a les 'diputaciones provinciales', menjadores antigues que també continuaven intactes.

Com que, de les desset menjadores noves, n'hi ha dues que no s'han resignat a aquest trist paper i han gosat aspirar a ser estructures polítiques de veres i des de les quals s'han recostruït nacionalment (bé, fins allà on han pogut) la regió basca occidental i catalana central, del temps de n'Aznar ençà, el nacionalisme exacerbat espanyol, molt ben representat pel PP, ha decidit posar-hi fi, esbucar-ho tot i fer un darrer intent històric d'esborrar-nos del mapa per sempre i de tornar al projecte borbònic de l'Espanya sinònima de la Gran Castella.
    
Què ens espera a les Balears?

Evidentment, al Principat i a les tres províncies reconegudes com a basques pel règim transfranquista, el PP hi fa tard amb aquest intent de solució final.  Però, i a la resta de territoris de llengua basca -Navarra- i de llengua catalana -València i les Balears- com aniran les coses?

L'interrogant és massa gros, massa transcendent, massa profund per respondre'l només des de la pobra lògica de la lluita entre partits polítics per ocupar cadires.

Ens ho hem de qüestionar tot de bell nou.  No podem continuar 'fent camí', tira-tira i ja ho veurem, sense saber cap a on anam.  Sense un gran objectiu final, no hi ha camí a seguir.  D'acord que, sense el dia a dia, tampoc no en farem, de camí.  La marxa a Lluc a peu comença per una passa.  Això és ben cert.  Però també és igual de cert que no treu cap enlloc fer-ne cap ni una, de passa, sense saber si anam a Lluc, o si anam al Massanella, o a Sant Elm, o al cap Vermell, o a Formentor o a Ses Salines, o enlloc. 

Vénc a dir que, ara que tot s'acaba i tot comença de bell nou, no podem cometre les mateixes errades del 1978.  No podem construir res, absolutament res, damunt l'autodesconeixement del nostre passat, damunt els tabús i els silencis que tres segles d'adoctrinament castellanista i de pèrdua imposada i planificada de la nostra memòria històrica ens han inculcat fins al més profund del nostre subconscient col·lectiu. 

Repensem-nos

Aviat serem a l'any 2015. En farà tres-cents que Mallorca va caure en mans de la Castella borbònica expansionista i absolutista. Farà tres segles que Castella va abolir el Regne de Mallorca, el Regne que tant 'enyora' la minoria que no pot sofrir-ne la reincorporació a la corona catalanoaragonesa, l'any 1343, maldament fos com a regne ben autònom però que, en canvi, mirau per on, la mateixa minoria 'oblida' (per no dir que n'està encantada) l'aboliment i l'annexió total del nostre petit país enmig de mar a Castella l'any 1715 amb els decrets de Nova Planta. Aquesta efemèride, afegida al desgavell en què ha acabat l'actual règim espanyol del 1978 i al seu desprestigi absolut, farà del 2015 un bon any per demanar-nos tots plegats què en feim, quin camí seguim, cap a on tiram. Un any ideal per debatre amplament, sense pressa però sense badar, cap a on hem d'orientar el nostre destí com a poble.

Sense personalismes, sense egos individuals ni de partit, tan i tan antipatriòtics i que tant i tant de mal fan a la moral dels mallorquins i dels balears que ho volem continuar sent, hem d'aconseguir consensuar un corpus doctrinari que expliqui, en una síntesi clara i entenedora per al gran públic, les nostres arrels nacionals; que expliqui què tenim en comú i amb el Principat i València i què hi tenim de diferent; que expliqui qui és que han volgut en el passat -i vol en el present- enfondir les diferències entre les tres regions nacionalment germanes i qui altre vol reforçar-ne els lligams i superar les divisions; que expliqui qui és que treu profit del distanciament entre les Balears, Barcelona i València i qui n'és el perjudicat.
   
Idees, i no egos ni partidismes llastimosos!

Les noves tecnologies ens ofereixen una oportunitat de primera per posar fil a l'agulla a un debat obert, purament d'idees i de punts de vista, sense l'endimoniada figurera individual i sense les maleïdes i miserables bregues tribals partidistes, sempre tan presents en una societat que no és prou conscient de patir una guerra de substitució total de la nostra identitat de poble: no estic segur si en som prou conscients, de l'intent de solució final que desplega a hores d'ara l'estat d'Espanya contra l’existència de comunitats culturals, lingüístiques i nacionals diferents de la castellana.  Si som capaços d'organitzar-nos i de posar-nos d'acord, amb les noves tecnologies podem encetar el debat, arribar a unes conclusions, consensuar uns objectius i, fins i tot, elaborar un full de ruta per arribar a una meta, tot això, si cal, sense noms ni sigles: entre una xarxa tan ampla com sigui necessari d'adreces electròniques i de noms d'usuaris que no denotin cap persona ni cap entitat.  La figurera personal i les disputes de partit ens són pesta cernuda en les actuals circumstàncies. Qui ho dubti, que es digni a recordar què han fet aquests tres anys i mig els ultranacionalistes del PP a les Balears contra la primera cosa que hem après a la vida totes les generacions de Mallorca dels darrers set segles i que hem après de la nostra mare: la llengua.

Feis una prova: en temps d'eleccions, agafau un parell de 'programes' electorals; tapau-los l'anagrama, o símbol, o escut del partit; llegiu-los, ara un punt, ara un altre. Pos messions que, a molts d'apartats, no endevinareu el partit que fa la promesa o proposta. I, si sou d'un partit, només veureu bé o malament un punt una vegada que haureu destapat l'anagrama.  D'aquesta manera, podem jugar a bregues de partit.  Però no hi podem reconstruir cap país ferit de mort.

Qüestions a aclarir

Si volem tenir un nord clar, hi ha un enfilall qüestions que ens hem de demanar i que hem de respondre urgentment.  Per exemple: si des del naixement del Regne de Mallorca fins al seu aboliment hi ha nombrosíssims testimonis històrics que demostren que els mallorquins ens dèiem 'catalans de nació', vol dir que la nostra sortida ideal seria integrar-nos en el Principat?    

O federar-nos-hi?  O mantenir-nos-en políticament al marge, tenint en compte que no hem estat mai part del Principat?

Si en restam al marge i el Principat és una nació, ho és per les mateixes cinc-centes Mallorca, una nació?  O ho són les Balears?  Si Mallorca és una nació diferent del Principat, ho és també Menorca respecte a Mallorca?  Si ho és Menorca, ho són Eivissa i Formentera, dues nacions més?  No farem riure si ens ho pensam?  Si compartim nacionalitat amb el Principat i València, per què el Principat fa el seu camí sense comptar per res amb els compatriotes del Nord, del Sud i insulars?  Ara que cau el règim del 1978, és transformable Espanya en un estat plurinacional? Si ho és, es reciclarà la dreta nacionalista espanyola?  O aprofitarà el téntol per tornar esmolar la ganiveta en espera d'un futur moment històric oportú per tornar-nos-la ficar?  La nostra societat insular és conscient de la doblerada que ens costa fiscalment fer part incondicionalment submisa d'un estat com l'espanyol actual?  Som conscients que les Balears som un cas únic a Europa, amb un drenatge fiscal que supera en proporció el del Principat? Hem fet prou feina per denunciar aquest escàndol i fer-lo conèixer a la nostra gent?  Som conscients de la nostra independència econòmica respecte a l'estat espanyol, si tenim en compte la procedència alemanya i britànica de la gran majoria dels nostres clients turístics, encara que el sector botifler dels hotelers no ho vulgui saber? L'escola mallorquina i balear ha estat prou autocentrada per educar els alumnes des d'un punt de vista autocentrat? Els continguts historiogràfics del nostre ensenyamet públic han permès als nostres alumnes conèixer les nostres arrels nacionals? O s'ha limitat el nostre sistema educatiu a traduir al català els continguts de la historiografia espanyolista? En tenim prou amb un estàndard lingüístic escrit i sense un estàndard oral com té l'espanyol europeu i qualsevol llengua nacional europea per construir un idioma normal i de cohesió social?

Europa

A més, no només és l'Espanya de les autonomies, que s'acaba.  També té mala ferida l'Europa dels antics, rancis i estantissos estats-nació.  Aquests artefactes són massa grossos i malpresents per ser administracions de proximitat al ciutadà.  Alhora, són massa poca cosa per separat en el món devora Amèrica, Rússia, Xina, l'Índia o el Japó. Europa s'haurà d'unir en un gran estat supranacional tant si li agrada com si no si és que vol pintar res en el món.  Dins una Europa unida, treu cap enlloc voler-hi conservar unes comunitats nacionals i voler-n'hi abolir unes altres? L'Europa unida serà la gran oportunitat dels pobles europeus sense estat, com el nostre. Fins i tot és possible que aquesta sortida sigui possible sense línies frontereres: la mobilitat interior de persones durà moviments de població, afegirà noves zones d'intersecció entre una o diverses nacionalitats a les que ja hi ha, com, per exemple, a les zones russòfones d'Ucraïna o a la regió germànica d'Alsàcia, avui embotida dins l'estat francès.

No podem passar del 2015, l'any del tricentenari de la caiguda de Mallorca, sense mobilitzar periodistes, polítics, escriptors, pensadors, associacions, mestres d'escola, empresaris, sindicats, economistes, historiadors, lingüistes, tothom qui estimi la nostra petita pàtria enmig de mar a fi que tots i cadascun exposin els seus dubtes, les seves opinions, les seves conviccions, les seves propostes, les seves idees.  

Ja ho va suggerir, amb molt d'encert, en Tomeu Balutxo dia 15 de febrer d'enguany amb la crida que ens hi va fer a 'La qüestió nacional'. Facem-ne cas!

Jordi Caldentey.