No hauria de ser així però és així: massa sovint, el nostre vocabulari es troba contaminat de judicis de valor, alguns prou embiaixats o esbiaixats, distorsionadors d'allò més. No sabem descriure sense, al mateix temps, valorar o minusvalorar. Podríem dir que el nostre encasellat conceptual és a la vegada un encasellat diguem-ne «moral», un encasellat valoratiu. Un exemple molt clar d'aquesta contaminació del nostre llenguatge "i de la contaminació de la nostra cultura, perquè no estam parlant d'un problema de cap idioma concret en especial" és la paraula dialecte. D'una manera realment insidiosa, el nostre llegat i el nostre entorn cultural ens diuen que un dialecte és una cosa subalterna, de poca substància i de nul·la dignitat, amb sabor de resclosit, que no serveix gens per a anar pel món i que, en definitiva, fa una mica de vergonya emprar o utilitzar. Així, seria quelcom rebutjable tant des d'un punt de vista pràctic com, fins i tot, des d'un punt de vista estètic. Un dialecte, de més a més, seria una realitat desordenada, anàrquica. Sols les Llengües, amb majúscula, estarien ordenades. Com si l'ordre lingüístic pogués confondre's amb l'ordre normativitzador.
El que hauria de ser un terme merament descriptiu, el trobam totalment empastifat de menyspreu. Quasi podríem concloure que tot dialecte és una realitat que fa nosa, que seria millor que no existís o, encara més, que no té cap dret a existir. Així, l'autèntica cultura humanística "l'autèntica cultura «elevada»" no necessita per a res els dialectes. Cultura, en aquest sentit, i dialecte serien dues realitats no sols contraposades sinó, fins i tot, contràries.
Aquesta minusvaloració o, més exactament, aquesta valoració negativa de tota realitat dialectal està tan estesa "tan integrada o entranyada per la nostra cultura" que fins i tot el mateix Salvador Espriu va parlar de «bordells dialectals» (!) en uns versos memorables. Ja se sap que, dissortadament, tot mortal pot fotre el rem.
Tanmateix, la realitat lingüística ha estat sempre una realitat dialectal per se. No hi ha llengua sense dialecte. De fet, les formes estàndard, les formes normativitzades, de qualsevol llengua, són sempre el resultat d'una abstracció. I és clar "o hauria de ser clar!" que el català, en aquest aspecte, no és en absolut cap cas a part. Totalment i radicalment en contra d'una apreciació arreladíssima en el fons de la nostra ignorància col·lectiva secular, la divisió dialectal del català no és major que la que es dóna en el si de les altres llengues romàniques, germàniques o altres, per molt esteses que es trobin, per molt important que sigui la seva producció cultural, per molt decisiu que sigui el seu protagonisme en l'escena internacional.
En definitiva, dialecte i llengua són conceptes del tot relatius, i entre l'un i l'altra la relació ha de ser "és" dialèctica, mai de subordinació. Mentre no entenguem això, no entendrem el fenomen lingüístic. N'haurem de parlar més, de tot això, perquè cal anar en contra de certs complexos «dialectals» que consideren aquests com una realitat de segon ordre. I, lingüísticament parlant, no hi ha realitats de segona o de tercera. El que és el mateix que afirmar que, en cap llengua, el nivell A no té cera del corpus. I, si existeix, és gràcies als nivells B i C.
