Bernat Joan i Marí (Eivissa, 1960) és professor, escriptor i polític.

Ha estat Eurodiputat (2004-2007) i Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

Quin impacte va tenir la guerra de Successió a Eivissa?

Per entendre l'impacte, i per entendre les conseqüències de la guerra de Successió, el primer que s'ha d'entendre és com era Eivissa a principis del segle XVIII. Eivissa era una illa on la gent tenia una economia purament de subsistència, i només hi havia una indústria que era mil·lenària, perquè s'explotava des d'èpoques ancestrals, que eren les Salines. Les Salines eren la principal font de riquesa i l'única font de riquesa amb elaboració industrial que teníem a l'illa. Una de les primeres mesures que fa la monarquia borbònica després de l'ocupació de les illes d'Eivissa i de Formentera, és requisar les Salines.

Una mesura amb un evident impacte econòmic...

Confiscar les Salines per posar un símil, seria com si qualcú vengués i es quedàs amb tota la indústria turística i tot el que té a veure amb ella. És a dir, va ser una actuació d'un impacte econòmic brutal.

Un altre impacte va ser el de la imposició del castellà...

Des de l'època dels reis Catòlics, i sobretot a partir de la Inquisició, i amb la Inquisició com a ariet de la penetració del castellà, en determinades classes socials i determinats estaments, el castellà havia començat a penetrar a aquest país, que encara diríem formalment, gaudia de sobirania pròpia. Però a partir del Decret de Nova Plant, per dir-ho en termes col·loquials, hi va haver barra lliure. És a dir, una de les missions que tenien els Decrets de Nova Planta, eren construir un model d'estat espanyol centralitzat, jacobí... Un model on la diversitat no hi tengués cabuda.

Va ser una cosa que es va dur a terme d'una manera planificada, pensada, i jo pens que fins i tot malaltissa. Hi ha textos com el del valido José Patiño, que era un dels que informava a Felip V sobre aquestes històries, i li diu «solo hablan su lengua nativa» que de fet, era el que feia tothom. En aquell moment, a principis del segle XVII a Europa, les persones que parlaven diverses llengües, els poliglots, eren escassos; i la immensa majoria, parlava només la seva llengua nativa. En el cas concret de les illes d'Eivissa i Formentera, hi ha unes sinergies entre qualcuns botiflers, generalment una part dels senyors de Dalt Vila, no tots; qualcuns sectors de l'Església, els dominics hi varen tenir un paper important, i evidentment els nous ocupants que justament s'aferraven a aquests sectors col·laboracionistes que eren molt minoritaris.

Encara en vivim les conseqüències...

És clar. El fet de donar-li carta de naturalesa al castellà com a llengua indiscutida. És a dir, s'ha girat la truita del tal manera aquests darrers 300 anys, que avui la discussió que hi ha sobre l'articulació política lingüística, fins i tot en etapes que no són de repressió directa, que no són d'atac sistemàtic, el discurs es centra en què hem de fer en relació a l'estatus del català, i per tant tota la discussió es focalitza damunt el català. Això és una cosa que comença a fer-se llavors. I, en canvi, una situació de plantejament normal, com s'articula lingüísticament una societat, el focus no es posa damunt la llengua pròpia de la societat, el focus es posa sobre la resta de llengües. Què hem de fer amb la resta de llengües? Quines han de ser d'obligat aprenentatge i quines no. Quins sectors n'han d'aprendre una obligatòria i en quins no... Però el focus, en una comunitat lingüística normalitzada, mai no es posa damunt la llengua pròpia d'aquell país. I en canvi, el que varen aconseguir a aquell moment, i a aquest moment no hem aconseguit desfer, que continua exactament igual, perquè clar, això és una cosa dicotòmica, el focus estarà en un o en l'altre. Per tant, va ser posar el focus damunt la llengua catalana. Avui dia, la nostra llengua continua sent la llengua al voltant de la qual hi ha la discussió, i no hauria d'existir; és a dir, en una situació de normalitat lingüística, les llengües al voltant de les quals hi ha la discussió són les altres. Mai és la pròpia del país.

Vos que heu estat un càrrec de responsabilitat a la Generalitat de Catalunya, el procés sobiranista capgirarà aquesta situació?

Jo crec que en la mesura que el Principat vagi avançant la seva individualització política, és a dir, la seva capacitat de decidir per ell mateix, la llengua catalana estarà en una situació millor. És a dir, això de posar el focus de la discussió damunt el català al Principat, ja és una cosa més discutida. I el prestigi ha augmentat. Han assentat unes bases perquè realment la llengua pugui ser una llengua d'ús quotidià, normal en tots els àmbits, n'hi ha que encara fluixegen però la tendència és aquesta. Hi ha un projecte clar que és aconseguir que el català sigui la llengua pública comuna en el Principat. Jo crec que amb un estat això és possible. Tenint un estat en contra, com a mínim un estat que sistemàticament recela, això és molt difícil perquè l'estat espanyol mai ha considerat el català com una llengua pròpia seva.

El canvi polític a Eivissa ajudarà a recuperar la llengua catalana?

A escala d'Eivissa i Formentera una cosa que sorgí just després del canvi polític, que el nou conseller de Cultura ha dit que la normalització plena de la llengua catalana i de l'ús social de la llengua catalana és una prioritat. Bé, com a mínim sona diferent del que hi havia abans. No té encara temps d'haver fet gran cosa, perquè acaba d'entrar al govern, però sona diferent. En temps de Bauza una afirmació d'aquest tipus era estratosfèrica, era impossible. A Formentera també ho veig bé, en el sentit de què Formentera com a mínim duen una mica de més temps amb un govern que té la intenció manifestada, ubicada, i explicada que el català sigui una llengua d'ús plenament normal a l'illa. Per tant, a aquest sentit, les perspectives de futur són molt diferents de les que hi ha hagut aquests darrers 4 anys de govern de Bauza. Ara bé, tenim un marc legal, tenim una societat, tenim uns condicionants externs, i tenim uns contrapesos interns que alteren en el sentit d'intentar aturar el procés de normalització lingüística. I aquests també s'han de discutir perquè també són bàsics, és a dir, volem tenir un govern que estigui a favor de la llengua que sigui que per damunt hi ha una legislació que posa pegues, i que per exemple, permet enviar jutges que són monolingües o permet que una part dels funcionaris que hi ha, no saben parlar en català... per molta voluntat que hi hagi, no es farà gran cosa si no es canvia el marc normatiu. Per tant, per una banda s'han de fer les polítiques quotidianes necessàries per tornar a situar el català al lloc que li pertoca, i per l'altra, s'ha de mirar de parlar, de canviar, de modificar les estructures sociopolítiques que fan impossible que no arribi plenament l'ús del català. Són dos processos paral·lels, pens que s'han de treballar les dues coses al mateix temps.

Hi haurà commemoració del Tricentenari a Eivissa?

Sí, sí. Més dedicada a fer pedagogia social que no a fer actes formals, en el sentit que els actes formals els haurien de fer les institucions. Que a aquest moment, no sé si les noves institucions faran res a aquest sentit. Em permet dubtar-ho. Per descomptat, els representants d'abans encarnaven com molt bé heu dit abans l'esperit del Decret de Nova Planta plenament, sense cap tipus de problema. I per tant tot allò que es fa sorgeix de la societat civil. Aquí vàrem organitzar un grup de persones que al voltant del Tricentenari, som un grup, una plataforma ciutadana d'opinió que es diu «Eivissa pel dret de decidir».

De la seva banda, l'Institut d'Estudis Eivissencs ha tret una publicació basada en la qüestió del tricentenari i l'impacte i l'efecte que va tenir aquí, a Eivissa. La mateixa institució organitzarà el Curs Eivissenc de Cultura, amb tota una sèrie de conferències el mes de novembre relacionades també amb el tricentenari; i a Formentera es va fer un petit equip format per historiadors, bàsicament, gent vinculada amb la història, per commemorar la data. O sigui, s'ha fet al marge de les institucions malauradament, ha sortit de la societat civil però evidentment el Tricentenari no passarà desapercebut.