Damià Pons i Pons (Campanet, 1950) és escriptor, catedràtic i professor de literatura catalana contemporània a la Universitat de les Illes Balears i delegat a Palma de l'Institut d'Estudis Catalans.

- La Comissió Cívica del Tricentenari es va crear responent a una crida que vareu fer a finals del 2014...

El meu únic mèrit va ser contactar amb diverses persones. Havia sentit vàries vegades el comentari que un any tan important, com el del Tricentenari, «hi ha el perill que ningú faci res». I vaig proposar a persones i entitats de la societat civil activa, la possibilitat de fer qualque cosa. Aleshores vaig fer una convocatòria a unes 40 persones, i d'aquestes 40 persones varen venir la meitat, i a partir d'aquí, es va generar la creació de la Comissió. Una comissió que ha estat important en la mesura que també ha confluït amb l'OCB i s'ha fet la Comissió Cívica del Tricentenari «del Decret de Nova Planta el dret a decidir», i tot el que és l'estructura territorial i organitzativa de l'OCB, i el seu president, Jaume Mateu, s'hi han implicat molt. L'existència de la Comissió, que per ella mateixa no ha estat un instrument excessivament poderós, ha servit d'aixopluc a una gran quantitat d'iniciatives que s'han començat a produir d'una manera dispersa, i aleshores, l'existència d'un logo i d'una marca i un lema, però dir-ho de qualque manera, li han donat unitat, li han donat coherència, i fins i tot li han donat una certa orientació. Aquí, evidentment, les institucions durant el primer tram d'aquest any, totes elles monopolitzades pel PP, no han volgut fer absolutament res, de cara a commemorar aquest fet tan transcendent, i aleshores s'ha posat en evidència l'existència a Mallorca d'una societat civil amb una capacitat d'iniciativa cívica extraordinària que ha fet que s'hagin fet multituds d'actes a molts de llocs de Mallorca, s'hagin publicat llibres, s'hagin fet documentals, que no vol dir que no s'haguessin fet al marge de l'existència de la Comissió, però jo crec que aquesta ha ajudat a potenciar-ho.

Heu fet dues presentacions de dues novetats literàries relacionades amb el Tricentenari, el llibre d'en Mateu Morro...

'Fora botiflers, fora galls! La Guerra de Successió a les illes Balears' és una síntesi informativa molt útil sobre la globalitat de la guerra de Successió a les Illes Balears, vaig tenir l'honor de fer-ne el pròleg a un bon amic i a un gran historiador com és en Mateu Morro.

El que ha fet en Mateu Morro ha estat digerir tota la bibliografia existent sobre la guerra de Successió, que no és absolutament abundant, però ja n'hi ha un gran nombre considerable de publicacions, i ha estat capaç de fer una síntesi global, molt ben articulada, ben redactada, i, que per tant genera una possibilitat de comprensió dels fets de la guerra de Successió a les Illes Balears còmode, fàcil, i tens la sensació quan acabes de llegir el llibre, que realment has adquirit una informació global, prou solvent, prou detallada perquè diguis «ja en sé qualque cosa sobre la guerra de Successió».

D'un fet històric important és convenient que hi hagi aproximacions de tots els cantons possibles. Des de la història feta a partir de documentals d'investigacions històriques, des del món audiovisual-és importantíssim-, però també des de la perspectiva de la ficció novel·lesca, que el que sol succeir és la combinació de fets històrics, amb la invenció d'uns fets no documentats històricament, però que acaben donant versemblança quotidiana als fets històrics.

I això és el que ha fet en Pere Morey, amb 'La darrera Canonada' de la qual en féreu la presentació...

Pensem que Mallorca, d'ençà de l'inici del Romanticisme hi va haver una tradició de novel·la romàntica històrica que sobretot es va centrar en l'Edat Mitjana. A l'època més contemporània, a partir de l'any 1980 (aproximadament), quan es torna a posar de moda en l'àmbit internacional la novel·la històrica i també s'hi posa als Països Catalans, hi ha alguns autors mallorquins que tornen a tractar temes històrics: l'Edat Mitjana, en el segle XVII, ... però no hi havia cap novel·la sobre la guerra de Successió a les Illes Balears. Per tant, jo crec que en Pere Morey ha tengut un primer mèrit, que és el sentit de l'oportunitat. Fer una novel·la sobre que va passar a Mallorca durant la guerra de Successió, perquè un llibre d'aquestes característiques també serveix per fer arribar una informació sobre els fets de la guerra de Successió a un tipus de lector que difícilment llegiria un llibre, per dir-ho de qualque forma, de documentació erudita, pròpiament estudi-historiogràfic. Per tant, en Pere ha fet una contribució importantíssima perquè ha permès obrir una nova línia de novel·la històrica en referència a aquest tema, i, a la vegada perquè ha permès que determinats lectors s'hi puguin acostar, i que no s'haurien acostat havent de llegir un llibre de documentació més erudita.

De fet, en Pere Morey beu del 'Cronicón Mayoricense'

Les referències incloses en el «Cronicón» de la guerra de Successió, en Pere Morey les aprofita, com també aprofita altres estudis històrics sobre el període. En Pere fa allò que sempre es sol fer a les novel·les històriques, que és crear un doble nivell de personatges: d'una banda, els personatges històrics, que realment estan documentats; i després, uns personatges de ficció que no estan documentats, que solen ser els principals protagonistes de la trama. Ho fa amb una capacitat d'entreteniment, amb una agilitat narrativa, i a la vegada amb una versemblança històrica magnífica, per tant, resulta molt útil llegir la novel·la.

I en resulta un retrat de la Mallorca de fa tres segles...

Sí, efectivament. La Mallorca del bàndol nobiliari. La Mallorca dels filipistes i dels austriacistes, evidentment, però també altres costums urbans i no urbans, per exemple, tot el que fa referència com comença la novel·la, que el protagonista històric acudeix al col·legi de Montision per «fitxar» un estudiant perquè faci de tutor i a la vegada de protector del seu fill que estudia a Montision de Palma, per tant, ens dóna informació del tipus d'estudis de l'època, sobre qüestions gastronòmiques...

Per què la Guerra de Successió no ha estat un motiu de reivindicació permanent per part del mallorquinisme històric?

Jo crec que és interessant reflexionar perquè la guerra de Successió i el seu desenllaç a Mallorca tant des de la perspectiva historiogràfica, fins i tot des de la perspectiva política, ha estat un fet excessivament poc reivindicat. D'una banda, perquè possiblement els orígens de la Renaixença estan molt decantats cap a l'època medieval. Segon, perquè els renaixentistes mallorquins en el fons, malgrat participessin en vacil·lacions diglòssiques bastant considerables a la recuperació de l'idioma, a una recuperació de la memòria històrica medieval, a la recuperació del patrimoni històrico-artístic del país, en el fons se sentien còmodes dins l'estat-nació, que l'estat liberal del segle XIX consolidava. I una revisió des d'una perspectiva mallorquina i mallorquinista del fet de la Guerra de Successió, la primera cosa que fa és, induir-te a qüestionar l'statu quo de l'estat-nació que es construeix a partir de la victòria borbònica l'any 1715, i es consolida amb aparences democratitzadores durant el segle XIX a partir de l'accés al poder polític del liberalisme, que el que fa és confirmar com l'únic model que garanteix la modernitat, el progrés, la llibertat, l'estat de fàbrica francesa. En el fons, s'hi senten còmodes, i per tant, anar a la guerra de Successió, jo crec que serveix d'una manera molt evident, per qüestionar aquest statu quo que continua existent 300 anys després de l'any 1715, evidentment.

L'imaginari històrico-èpic d'un país, d'un poble, d'una nació, es crea ideològicament, no és així?

Jo crec que a Mallorca es comença a crear aquest imaginari més enllà d'un imaginari històrico-tradicional de llarga durada (el rei en Jaume, Ramon Llull) aquests són personatges que han estat percebuts pel poble mallorquí durant vuit segles, com a personatges fundadors, com a personatges transcendentals, evidentment ajudats aquests personatges com a mites creats per tot el que era el món de l'Església, per la celebració mateixa del 31 de desembre que generava un important sermó a la Seu, la processó de la colcada, etc. Aleshores, què passa? L'11 de juliol és totalment desconegut, efectivament. Hi va haver una temptativa l'any 1977, el 78 i crec que el 79 d'organitzar uns actes públics que es varen titular «Resposta de Mallorca al Decret de Nova Planta», que com a mínim, se'n va fer un a Porreres, un a Pollença, i no sé si va haver un tercer-ara no ho record-, que va ser la primera temptativa contemporània de donar una dimensió d'afirmació política diríem mallorquinista, a aquests fets. Però, malauradament, no varen tenir continuïtat així com va tenir continuïtat la represa de la commemoració política del 31 de desembre que es va començar a commemorar el 78/79, i no s'ha estroncat encara. Aleshores, què passa? Jo crec quan comença a haver-hi lectures que qüestionen el desenllaç del qual havia estat la guerra de Successió i el consegüent Decret de Nova Planta és quan la Renaixença inicia un període nou, que és el seu període de la seva politització. A final del segle XIX, la gent que és partidària de la recuperació lingüística, cultural de memòria històrica dels mallorquins, s'adonen que si tot això no té un suport polític, i una estructura política que ho legitimi, no se'n sortiran. I és quan apareix el mallorquinisme polític. Ara ja no es tracta de recuperar la llengua i la cultura, sinó de recuperar l'autogovern i també es tracta d'aspirar a reconfigurar l'estat espanyol com un estat compost. Això són les propostes de Miquel dels Sants Oliver, i no és estrany que ell sigui, probablement, el primer historiador contemporani que és capaç de fer-ne judicis rotundament negatius, del que va ser el desenllaç de la guerra de Successió i del Decret de Nova Planta. Precisament, Miquel dels Sants Oliver és qui se n'adona que la Renaixença lingüístico-cultural si no té en paral·lel una renaixença política que implica recobrament de poder polític per les Illes Balears, entrarà en via morta.

Què en diu Miquel dels Sants Oliver de la guerra de Successió?

Hi ha una gran quantitat d'articles d'en Miquel dels Sants Oliver, els quals hi ha referències de segon ordre la guerra de Successió, i ell sistemàticament, ho valora com un fet històric negatiu. I, per exemple, en el seu primer gran llibre d'historiador, que és «Mallorca durant la primera Revolución», que es va publicar en format llibre l'any 1901, i que prèviament havia estat publicat com a sèrie d'articles en el diari de «l'Almudaina», que ell dirigia, hi ha una frase que jo crec que és determinant i no només de la interpretació que en fa ell d'aquest fet, sinó jo crec que l'encerta plenament a l'hora de fer el diagnòstic de què va representar la guerra de Successió per Mallorca, per les Illes Balears, i evidentment, per tots els països de l'antiga corona d'Aragó, però ell ho diu en referència a Mallorca:

«La nueva planta que a partir de 1716 varió radicalmente el gobierno de la isla, fue sin disputa el hecho capital de su historia contemporanea. Quedó equiparado a los demás de España, y reducido a la uniformidad de Castilla. Dejó de ser árbitro de sus destinos, y no rigió en adelante su propia vida. Entonces empezó para Mallorca, el verdadero periodo de asimilación al régimen, a las leyes, a las costumbres, a la cultura toda de Castilla».

Conundent...

És d'una contundència i d'una clarividència absoluta. Sobretot hi ha dos fets molt importants aquí. Primer, Miquel dels Sants Oliver té molt clar que això és un fet absolutament determinant de la història contemporània de Mallorca. Jo recentment he fet un article en el qual explic que en la Mallorca dels darrers 800 anys, hi ha tres grans moments: el moment fundacional, que coincideix lògicament amb la conquesta catalana i amb la implantació a l'illa d'una nova població, una nova llengua, una nova cultura, una nova religió, una nova adscripció geopolítica de les Illes Balears, que fins aleshores estaven penjades al nord d'Àfrica, començam a estar penjades al sud d'Europa. És el moment fundacional del poble mallorquí, que encara continua essent el poble mallorquí que existeix avui. Hi ha un segon moment, que és el Decret de Nova Planta i la guerra de Successió. Aleshores, aquell poble mallorquí, que s'havia dotat de les seves institucions, de les seves lleis, dels seus usos i costums, la seva memòria històrica, experimenta una capgirada absoluta i passa a ser un poble dependent d'una altra nació que és la nació castellana, i comença un procés polític ben dirigit i ben planificat de despersonalització d'aquell poble nascut al segle XIII. I finalment, hi ha un tercer gran moment, que jo crec dels anys 60/70, quan es produeix la revolució turística. Hi ha un canvi d'estructura profunda, un canvi demogràfic, la introducció en l'àmbit social de la llengua castellana, l'aparició del massmedia. Són com a capes superposades. Un poble fundat al segle XIII, al qual políticament se li dóna un capgirament al segle XVIII, però que continua encara en part per inèrcia i en part per part de voluntat de persistència existint, i després arriba una altra sotragada demogràfico-cultural mediàtica brutal, que no fa res més que dificultar la supervivència d'aquell poble fundat al segle XIII, i a la vegada, afegir al banyat del procés de despersonalització induït des de la implantació política del Decret de Nova Planta. Aquest i la guerra de Successió són uns fets determinants perquè de qualque manera implica un projecte polític de capgirament, d'allò que és la naturalesa pròpia d'aquell poble fundat al segle XIII.

El mallorquinisme polític no és res més que una afirmació de mallorquinitat resistent davant totes les estratègies del poder polític espanyol, d'anar minimitzant els elements identitaris d'aquest poble mallorquí.

Hi ha poca presència de la guerra de Successió i les seves conseqüències en la literatura...

En l'àmbit de la literatura popular tradicional sembla que han trobat algunes gloses. Ara, a escala de la literatura culta, jo he de confessar que així com hi ha abundància de poemes dedicats al rei en Jaume, a Ramon Llull, determinats elements simbòlics relacionats amb aquests personatges, les rondalles protagonitzades pel rei en Jaume, poemes dedicats a Ramon Llull, la mata escrita, episodis com per exemple «cabrit i bassa», al rei Jaume III i a la batalla de Llucmajor, a Miramar... És a dir, hi ha una nombrosa literatura, sobretot en vers, relacionada amb personatges mítics i elements o fets fundacionals que formarien aquest imaginari que deis. En referència a la guerra de Successió, jo no tenc notícia que hi hagi tot això. De fet, diria el contrari. No deixa de ser un fet estranyíssim, perquè jo crec que hi ha hagut molta ignorància històrica. Clar, per poder fer un poema, posem per cas, contant la gesta d'en Guillem Riera defensant la torre dels falcons de les naus borbòniques que estan a punt de desembarcar a Manacor, necessites un coneixement objectiu sobre el personatge real que va ser Guillem Riera. Això a Catalunya ja comença a finals del segle XIX, els coneixements sobre aquests personatges. A Mallorca , no hi ha un coneixement historiogràfic que faciliti a l'escriptor a fer una recreació en clau ficcional d'aquests personatges històrics. I evidentment, també és veritat, que la caiguda de Barcelona té un element «èpic» que facilita que una literatura romàntica es pugui sentir engrescada. Per exemple, aquest episodi que també hauria pogut ser un episodi que donàs peu a una certa èpica diríem mallorquinista, la participació dels artillers mallorquins en la defensa de Barcelona, i el proveïment de la ciutat assetjada de Barcelona, de pólvora i farina, com en Bartomeu Mestre titula a una de les seves conferències. «El rebost de Barcelona és Mallorca en bona mesura» això també dóna peu a una literatura. Però això, des del punt vista historiogràfic, jo imagín que no es coneixia, i per tant, difícilment podria haver-hi qualque escriptor mallorquinista, que ha fet composicions importants tant al segle XIX com el XX sobre episodis històrics de Mallorca, que es decidís a tractar-ho literàriament.

En aquest sentit, hi ha l'obra «El regne enmig del mar» d'en Guillem d'Efak, que, exactament, si hi ha cap referència a la guerra de Successió i al Decret de Nova Planta...

Que en trobau de la celebració que farà la capitania general de l'exèrcit espanyo dels 300 anys de presència a Balears?

Jo crec que tenen la seva coherència. Evidentment, a la guerra de Successió hi va haver vencedors i vençuts, els vençuts commemoren el Tricentenari reivindicant tots aquells drets, totes aquelles institucions, tots aquells àmbits de sobirania política limitada, descafeïnada, però que realment existien, i que ho fan amb afany reivindicatiu; i els vencedors celebren la seva victòria tres-cents anys després, que és la implantació d'institucions estrictament castellanes, en detriment de l'eliminació d'institucions mallorquines. Així i tot, a mi m'agradaria saber una cosa que no estic en condicions de saber. En aquests moments, l'exèrcit dels EUA, celebra la victòria sobre l'exèrcit sudista en algunes batalles on l'exèrcit del Nord fou vencedor damunt l'exèrcit del Sud? Jo crec que aquesta celebració en el fons respon a la incapacitat d'acceptar que l'Espanya actual no és una Espanya formada per iguals, sinó que n'hi ha uns que d'alguna manera són més rellevants que els altres, i els seus episodis, són els episodis de tots.

I de la commemoració de l'11 de juliol?

Jo crec que és important. Ha estat la primera vegada que l'11 de juliol es commemora aquest episodi coincidint dia per dia, amb el dia de la capitulació de la Ciutat de Mallorca a les tropes borbòniques, i estaria molt bé que la gent entengués que això no és commemorar una espècie de fòssil històric, sinó commemorar un fet que és l'origen del moment present, de dependència política, de minorització política i cultural, i d'espoli fiscal. Tot això va començar amb el Decret de Nova Planta i amb el desenllaç de la guerra de Successió. Per tant, amb la mesura que vulguem superar aquestes tres malalties -dependència política, minorització político-cultural i espoli fiscal-, invocar els fets de la guerra de Successió ens dóna molta legitimitat.