Josep-Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952), director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra, a les portes de la commemoració dels cinc-cents anys de l'inici de la Reforma protestant engegada per Martí Luter el 1517, considera que és el millor moment per presentar la 'Història del protestantisme als Països Catalans'.

Pel tema que tracta i per prendre per unitat d'anàlisi els Països Catalans, es tracta d'una obra capdavantera i necessària; d'un relat prou documentat i que aporta força elements per a la reflexió i per a l'anàlisi. Presenta, en definitiva, «la història poc coneguda d'una dissidència cristiana».

Constata Carod-Rovira que «fins al segle XX, pot afirmar-se que, a les terres catalanes, la història del protestantisme és, en realitat, més aviat la història de l'antiprotestantisme, la crònica d'una persecució constant o d'un rebuig desproporcionat».

De la lectura atenta d'aquest estudi se'n pot extreure que, a Europa, la Reforma protestant suposa la primera gran mobilització de masses enfront del sistema jeràrquic que combat la corrupció existent en l'estructura de poder polític i religiós sostingut des de Roma, i desmunta els fonaments feudals i medievals en què es basava.

Martí Luter defensa la doctrina de la justificació per la fe, la del sacerdoci universal i elimina la distinció entre clergues i laics. Defensa, a més, la supressió dels vots religiosos i de la vida monàstica, i dóna suport a la llibertat de casament dels clergues. En pretendre la lectura individual de les Escriptures -que l'Església Catòlica mai no havia afavorit- la impremta serà la gran aliada de Luter. Per això, també, a Europa i gràcies al protestantisme, molta de gent va sortir de l'analfabetisme.

Fruit d'aquesta voluntat de màxima difusió i en les llengües vives, el maig de 1832, la Societat Bíblica Britànica i Estrangera publicarà per primer cop el Nou Testament en català, traduït per Josep Melcior Prat i Solà, que significa la incorporació del català a un text de circulació universal, avançant-se un any al poema ‘Oda a la Pàtria’, d'Aribau, considerat l'inici oficial de la Reinaixença.

Pel que fa a les Illes Balears, les dades aportades per Josep-Lluis Carod-Rovira són nombroses i profuses, i d'elles se'n pot extreure que a Mallorca i a Menorca la introducció del protestantisme es dur a terme, en bona part, mitjançant mariners que feien contraban amb literatura religiosa considerada dissident per la jerarquia catòlica. Les primeres dades relatives a la presència protestant a Eivissa són del 1643.

El paper de l'arxipèlag en la història del Protestantisme a casa nostra serà destacat i presenta dos moments claus. El primer, el 1521, quan Jaume d'Olesa, bon coneixedor de l'obra luterana, redacta ‘Jacobi de Olesia contra errores Martini Lutheri’, on combat les posicions doctrinals de Luter. El segon, el 4 de desembre de 1523, quan el Tribunal de la Inquisició de Mallorca condemna a mort i crema viu el pintor Gondisalvi, per «heretge luterà negatiu», tan sols cinc mesos després que els monjos agustins Henri Voes i Jean van Eschen, considerats els primers màrtis del protestantisme. Alguns historiadros consideren massa prematura aquesta data per a ser creïble. Si s'accepta com a vàlida, tenim que les primeres obres escrites en relació al protestantisme i també la primera víctima de la nova religió tenen en l'àmbit nacional Mallorca com a escenari.

La familiarització de Menorca amb el món protestant serà més natural mentre forma part de la corona britànica. Alhora també tindrà una funció icònica en el món protestant catalanoparlant, ja que el 8 de novembre 1868 Francesc Tudurí de la Torre, maçó maonès d'una família de constructors de vaixells, funda la Societat Evangèlica Lliure a Maó i en aquesta ciutat hi obre una capella evangèlica, primer temple protestant als Països Catalans i a tot l'estat espanyol.

A les Balears, també, serà on es produirà amb més intensitat la bel·ligerància antiprotestant de la jerarquia i el clergat catòlic. I en aquest aspecte, és destacable mossèn Alcover qui, el 1893, publicà anònimament ‘Desatinos de un protestante puestos en solfa per un aficionado al solfeo’. A més, a través d'un seguit de rondalles incloses en el seu ‘Aplec de rondaies mallorquines’, ridiculitzarà Martí Luter.

Un altre exemple de la bel·ligerància antiprotestant mallorquina: el 1891, com a reacció a les gestions del cònsol britànic a Palma per obtenir l'autorització de l'Ajuntament de Capdepera per a la construcció d'una capella protestant , l'autoritat municipal acorda de declarar el solar previst com a espai d'utilitat pública, construir-hi una plaça i evitar així l'edificació del temple.

Entrat en el segle XX, els protestants en general, i en particular els pastors, eren propers als postulats de l'esquerra republicana raó per la qual per al franquisme els protestants eren, en general, sospitosos de no adhesió al nou règim i per això se'n perseguien les seves reunions. I malgrat això, el juny de 1949 s'inaugura un temple metodista a Portocristo; el 1959 és ordenat de pastor Pere Arbiol, a Capdepera, i el 8 de febrer de 1960 Joaquim Ranero Gascón funda a Palma l'església baptista Reformada, al temps que Gaietà Martí hi introdueix la Societat Religiosa d'Amics. L'octubre del 1963 s'amplia amb quatre pisos el temple del carrer Murillo, de Palma.

A partir de 1977, el protestantisme ja pot aparèixer públicament, fet que afavoreix que s'iniciïn noves esglésies, com la metodista a Son Servera o la baptista a Eivissa.

En definitiva, la ‘Història del protestantisme als Països Catalans’ de Josep-Lluís Carod-Rovira, profusament documentada, esdevé una aportació de primer ordre per conèixer i reconèixer més i millor la nostra història nacional.