No volem ni podem ser insensibles davant la irracionalitat d’aquest fet, independentment de qui l’ha causat, no es pot entendre la mentalitat de qui l’ha pensat, l’ha ordenat, l’ha finançat, l’ha executat. No es pot entendre i és comprensible la ràbia, la indignació que motiva tanta violència gratuïta, que lleva la vida a tantes persones d’un país llunyà i proper per la seva història revolucionària del segle vint.
No volem ni podem ser insensibles, ni desatendre’ns de tant patiment, tant de dolor a un altre lloc del món més pròxim geogràficament. Gaza, a l’altra banda de la nostra mar Mediterrània. No volem mirar cap a l’altra banda davant les imatges de tants infants, dones, joves, homes, que pateixen fam, que no veuen arribar els centenars de camions d’aliments, d’ajut humanitari i ambulàncies, paralitzats a la frontera amb Egipte com va veure el Secretari General de Nacions Unides en la seva visita d’aquest passat cap de setmana. Volem un alto el foc efectiu, que l’exèrcit israelià es retiri, finalitzi els atacs als hospitals, a la població civil.
No volem ni podem ser insensibles a la destrucció dels pobles i ciutats d’Ucraïna, volem una treva per una taula de negociació per la pau a aquest indret europeu.
Igualment no volem ni podem obviar l’horror que ens causen les imatges dels conflictes armats al Sudan, al Iemen, ara la incertesa al Senegal... països llunyans que pateixen el desgavell de la manca d’Estat, de continuïtat en les institucions, de la corrupció. La ciutadania d’aquests països tenen dret a una estabilitat, a una economia d’acord amb els seus recursos i amb l’ajut dels països que els colonitzaren i furtaren la seva manera de viure i entendre el món.
No volem ni podem obviar l’horror, no volem mirar cap a una altra banda en veure els països empobrits com Haití que a més de desastres naturals pateix la violència de les màfies, altra vegada sense Estat, sense autoritats reconegudes que permetin l’arribada de la solidaritat de països veïnats.
Tantes morts, tanta violència, tanta injustícia, tanta irracionalitat, tanta inhumanitat, a vegades ens fan perdre l’esperança en un món millor, que superi el capitalisme depredador, el sistema del negoci armamentístic que provoca morts injustes, sense cap raó.
No la volem perdre l’esperança ni la voluntat del compromís per transformar aquest sistema, no volem caure en l’individualisme que provoca frustració i infelicitat, malgrat que ens diguin que ser consumidores i consumistes ens solucionarà la vida.
No la perdrem, segur, continuarem en el camí cap a la transformació d’aquesta societat, ara, això sí amb consciència ferma que hem d’acabar amb tanta violència, tantes morts, tantes guerres absurdes i injustes.
]]>Faig aquest primer paràgraf per justificar que una vegada més vivim, visc temps difícils per a l’esperança, per l’optimisme de la voluntat que ens ha d’empènyer malgrat que el pessimisme de la intel·ligència ens diu que sembla que les dificultats, els entrebancs, guanyen a les oportunitats i les esperances.
Vivim una etapa política difícil, pens, de falsedats, de mentides, i per damunt de tot, de renous, de crits desmesurats. Ho veiem al Congrés dels Diputats la cambra de les Corts espanyoles on les dretes més conservadores i extremes es remouen amb ràbia contra un govern legítim sustentat per una majoria plural, on hi tenen pes les forces sobiranistes.
Viurem noves cites electorals, primer les del País Basc el mes d’abril, després les de Catalunya i finalment la cita per triar els representants al Parlament Europeu.
No parlaré de les dues primeres, no hi visc, no hi puc elegir els representants als seus Parlaments, però seguiré amb interès la campanya quan aparegui als telenotícies i també la nit electoral respectiva per veure els resultats que conformaran els pròxims governs d’aquestes nacionalitats dins l’Estat espanyol.
Les europees segurament tindran menys interès per a la ciutadania en general, i molt em tem que les dretes que tenim per aquí les aprofitaran, una vegada més per fer una campanya «estatalitzada» sense explicar les seves propostes per al Parlament europeu. Hi estem acostumades, ho han fet a les gallegues i a les municipals i autonòmiques passades, parlen del govern de l’Estat, del Sr. Sánchez, no d’allò que realment han de dir als votants, què faran a Galícia, què faran a cada poble o ciutat...
Els aires que corren per la Unió Europea no són aires d’esquerres, progressistes. Veiem com molts representants dels vint-i-set estats, els seus governs, no són capaços de plantejar propostes de pau per aturar la guerra a Ucraïna. Només parlen de més i més armament, més ajuts bèl·lics, no per a la reconstrucció del país, de les seves ciutats destruïdes.
Tampoc parlen d’aturar el genocidi de Palestina, llevat d’honroses i properes excepcions com el govern espanyol, de plantar cara a l’agressor Netanyahu i el seu exèrcit, de fer arribar ajut humanitari, de supervivència a una població ferida, empobrida, sense recursos.
Necessitem carregar-nos d’esperances, per encarar aquestes eleccions europees del pròxim 9 de juny, per plantejar quina Europa volem, una Unió d’estats que faci accions polítiques cap a la ciutadania, no cap als poderosos, no cap a les indústries armamentístiques.
Malgrat que els aires europeus vénen de les dretes més extremes com han guanyat a Portugal, a Itàlia, a Hongria, a Finlàndia, a... així i tot, hem de plantejar als partits d’aquí que ens diguin clarament quina Unió Europea volen, què faran al Parlament si surten elegits.
Sé el que voldria jo que guanyés, més i més representants de partits que vulguin una Europa de la Pau, per treballar-la i aconseguir-la, una Europa democràtica, acollidora, reconeixedora de totes les persones que han vingut d’altres indrets i aconsegueixen rejovenir la població, amb el seu treball, amb els seus esforços. Una Europa justa amb totes les persones, sigui quina sigui la seva condició, creença, orientació... que les tracti amb la dignitat que tenen com a sers humans.
Hi haurà temps per parlar-ne, fins el juny haurem de viure més esdeveniments polítics, mentre, superem el pessimisme, intentem veure en positiu tots els esforços que haurem de fer per recuperar l’esperança i l’optimisme per empènyer en el treball constant per aconseguir transformar aquesta realitat, capgirar-la.
]]>Us reproduesc el Manifest que es va llegir el proppassat dissabte, 29 de febrer, a les 12 del migdia, com a acció reivindicativa davant la seu dels jutjats contra la violència cap a les dones. Hi érem moltes que ajuntàrem les mans envoltant l’edifici del carrer via Alemanya de Ciutat.
Ens concentram davant els Jutjats perquè juntes cridam més fort i no ens cansarem de reivindicar el dret efectiu de viure amb llibertat i igualtat en aquesta societat plena de violències masclistes, perquè ens maten i assassinen, i en el que va d’any 2020 ja són 22 feminicidis.
Estam aquí per fer un manifest com a moviment social, un manifest a tots els nivells contra la violència institucional, per tal de visibilitzar-la i que la societat en prengui consciència.
Exigim a les Administracions públiques que compleixin amb la legislació internacional per fer front a les violències masclistes i que inverteixin els recursos necessaris per eradicar d’arrel aquesta epidèmia que ens assassina de manera sistemàtica any rere any, perquè és intolerable que siguem 1046 dones assassinades des de 2003.
Exigim al Consejo General del Poder Judicial que implementi formació en perspectiva de gènere de forma urgent i obligatòria per a tots i totes les professionals que treballen en els Jutjats, i molt especialment a jutges, jutgesses i fiscals.
Demanam que el dret de tutela judicial efectiva sigui una realitat. Que es garanteixin els drets de protecció de les víctimes de violències i s'actuï amb la diligència deguda, sense incidir en la re-victimització, estigmatització i criminalització de les dones en els processos judicials.
Els moviments activistes feministes mundials cridam i cantam perquè la justícia doni resposta a les necessitats de la societat actual. Defensam la llibertat de poder estar i de poder vestir com vulguem, com a expressió màxima de llibertats fonamentals de la Carta Magna.
Volem credibilitat en la nostra paraula, que no se’ns qüestioni i s’assenyali els agressors, com a criminals que són.
Demanem un recompte oficial, públic i transparent que contempli tots els feminicidis i assassinats de dones pel simple fet de ser dones.
Exigim una reforma del codi penal perquè s’ampliïn les definicions de violències a tots els nivells i molt especialment perquè es revisin conceptes com el d’abús i agressió, i es posin penes més equitatives als danys produïts. Prou impunitat!
Sol·licitam la revisió i l'actualització de protocols interns del personal judicial, policial, educatiu i de serveis socials, i una millor coordinació i comunicació entre les distintes institucions.
Volem sentències dictades per personal professional amb formació, capacitació i sensibilització amb perspectiva de gènere i sobretot volem que caigui la justícia patriarcal!
Visca, Visca, Visca... la lluita feminista!
]]>