Universitat pública i pensament únic

A la universitat pública fins i tot pots arribar a conèixer algú que en els darrers dies ha hagut d’enfrontar-se a les forces de seguretat per tal de defensar un dret que hauria de ser aquell que defensàs en primer lloc una universitat: el dret d’expressió. El dret d’expressió és una de les principals conquestes d’aquesta joveníssima democràcia que s’ha imposat com a forma de govern a l’Estat espanyol i sovint aquells que ara tenen a les seves mans el control de les institucions –no per res en concret, sinó perquè generacionalment els ha arribat l’hora– sembla que obliden fins a quin punt van lluitar per poder tenir. (O per ventura és un mite, un altre més, aquest de la lluita pels nostres drets de tots els pseudoprogres que ara governen institucions com universitats, ajuntaments i fins i tot comunitats autònomes? Potser sí, potser els qui tenen el poder màxim mai no han protagonitzat cap lluita i s’han beneficiat dels èxits socials aconseguits pels altres).

Enviar les forces de seguretat a una universitat si prèviament no hi ha hagut cap delicte és una acció empresa a l’empara de la democràcia que recorda les accions empreses per una altra policia a l’empara de la dictadura. No ens confonguem, el problema no és que les forces de seguretat entrin a una universitat pública per actuar contra el dret d’expressió. No. El problema és que algú ha ordenat a aquestes forces de seguretat que actuïn. Recentment és una cosa que solen fer els rectors de les universitats. I és una cosa que ens ha de preocupar, perquè quan una universitat –en aquest cas representada pel seu màxim dirigent– no permet que es pugui pensar de forma diferent a les directrius que interessa imposar, aquella universitat s’està convertint en una entitat de pensament únic, i el pensament únic, ja ho sabeu, du directament al totalitarisme. Per això, és extremadament greu que les protestes dels estudiants acabin amb les policies entrant a les universitats.

Ara bé, també és cert que les actuacions estudiantils i les protestes –siguin pel fet que siguin– no han de coartar en cap cas la llibertat d’aquells que no volen protestar. El dret de vaga és un dret i per tant ningú no pot imposar a ningú altre que faci vaga. Es tracta de la responsabilitat individual de cadascú. Ho dic perquè crec que els estudiants tenen dret a ocupar qualsevol instal·lació universitària i a la vegada tenen l’obligació de deixar que aquells que vulguin assistir a classe ho puguin fer amb total normalitat. Aquesta és la grandesa de la democràcia. Pens que aquest hauria de ser un diàleg correcte i civilitzat entre adults, que és el que són els estudiants universitaris.

Però sembla que sovint ens vulguin tractar com a nins. Una de les propostes que s’han llegit en els darrers dies pels diaris és la teoria de l’esforç. Sembla que es vol aconseguir la universitat gratuïta per aquells que ho aprovin tot a la primera. Els qui es matriculen d’una assignatura per segona o tercera vegada haurien de pagar molt més. I què passa amb els estudiants que a més a més fan feina? Només hauran d’aprovar la meitat dels crèdits, sempre i quan tenguin un contracte laboral que ho justifiqui. Vet aquí la trampa. L’autor de l’informe, que a més a més és economista, hauria de saber que el gruix del treball dels universitaris forma part d’allò que es coneix com a economia submergida.

Treballs mal pagats i sovint en negre, però vitals per poder combinar amb els estudis. Treballs que en cas d’haver-hi contracte sovint són en precari, de vegades fins i tot contractes d’un sol dia, a mesura que van sortint les oportunitats laborals. Moltes vegades són feines d’autoocupació o d’ajuda en un negoci familiar. Aquesta és la trampa. L’Estat no vol universitaris a les aules, gent que aprengui, sinó que vol màquines que vomitin coneixement factual en vena. No senyors. Aprendre és un dret que aquest Estat es vol carregar per tenir gent que no pensi perquè com diuen aquestes classes dirigents que neguen el dret d’expressió i promouen el pensament únic: "Mentre hi hagi burros, anirem a cavall". És hora de continuar dient que no.