Records menorquins vivíssims de Porcel

La Fundació Pla de Palafrugell m'envià un correu electrònic amb la notícia commocionant i sepulcral: "Baltasar Porcel ha mort". Malgrat que ja en tenia constància periodística, l'efecte va ser per mi demolidor, enervant fins a la medul·la. La gebrada reiteració del que ja havien tramès, febrils, els mitjans de comunicació de tot arreu, em produí al capdavall del cor, no pas un augment de la pena del primer instant, sinó la invasió definitiva de la humitat de llagrimalls -la impotència entera- quan un maldol se us comença de refredar. De seguida, la Menorca que lliga amb l'escriptor que havia fet de la llengua catalana la universalitat que ens la salvarà dels llops de l'estepa àrida, se'm desfermà tumultuosa dins el cap. Em semblà talment com si els grans de cristalls d'un collar se m'haguessin desfet, i cada un d'ells, de cop i volta, em rodolessin incontenibles -imperibles, millor! Les mans, aleshores, no són promptes ni àgils a bastament per intentar -desbordades- la vana contenció.

Aquesta darrera primavera ens havia visitat com a Escriptor de l'Any. Tot i la salut afeblida, hagué de desplegar una petita marató per la Biblioteca Pública de Maó, l'institut de secundària d'Alaior i el Cercle Artístic de Ciutadella. Desfilà per l'illa de la mà de Josep M. Quintana, que li féu també d'amfitrió a Sant Joan de Binissaida, allí on el mar, el cel i la remor rural hi fan simbiosi delicadíssima. Ambdós romanien units per l'amistança que havien propiciat les col·laboracions periodístiques del menorquí a Destino a partir de l'abril de 1976, convidat per un Porcel que llavors dirigia la mítica revista de Vergés. De tot plegat, la ploma del novel·lista d'Andratx encara fou fèrtil per fer rajar un article de premsa. L'últim dels que haurà dedicat a l'illa.

De Menorca, s'havia forjat una idea elogiosa. Trobant-se ja amb la ploma a cavall entre la premsa periodística i la premsa editorial, en els anys setanta havia efectuat alguns viatges a l'illa per raons literàries. Un dia que el vaig entrevistar -exactament per al diari insular del 3 de febrer de 1983-, m'havia dit: "A parer meu, Menorca té dues característiques que la defineixen. En primer lloc, un aïllament pregon que li confereix l'aire de pertànyer a un altre temps; i en segon lloc, esser l'illa de les Balears amb més empenta personal, potser motivada per les dominacions estrangeres". L'11 del mateix mes i any (que coincidia amb el meu aniversari) va ocupar la tribuna de l'Ateneu. El vaig saludar admirat i bocabadat, i a partir d'aquell moment partí a ser-li lector constant a les llibreries i a les columnes dels papers periòdics. El 18 de desembre de 1987 tornà per segona vegada a l'Ateneu. Hi féu la lliçó magistral d'obertura del curs acadèmic.

Com a tema, hi escatí la complexitat d'El ser de les Balears. Com que per aquells volts pertanyia a la junta directiva, vaig gaudir el privilegi de recollir-lo a l'aeroport, de compartir conversa i de sopar dins la calma -i de la fosca, per remarcar ara un mot redundant en la seva literatura- del paratge de Mongofra, a la balconada nord del terme de Maó. Finalment, les coses impensables de la vida (comandada sempre pel caporal dels atzars) féu que la Fundació la Caixa organitzés, l'any 2002, un cicle de conferències per tal d'il·lustrar l'exposició Sóc un illòman, dedicada a Josep Pla. Idò: l'esdeveniment rodà d'un tal manera que Porcel, Xavier Pla Barbero i un servidor formàrem el triumvirat escollit. A ell li tocà d'endegar el programa el 4 de desembre.

També a la càtedra ateneística com a seu, Porcel hi dissertà sobre Josep Pla, el geni i el mal geni. No cal dir que m'hi vaig fer delerosament present, amb la doble ànsia d'escoltar la seva paraula i de saber claus d'interpretació del prosista empordanès amb qui el mallorquí havia compartit fonda amistat. Després de la conferència, amb una colla, vaig poder compartir tovalles, culinària i llarga conversa, en el que haurà estat el més ric, privilegiat, inoblidable àpat planià de ma vida. Com el gegant Pla, ¿qui diu que Porcel és mort?