Perquè desapareixes

Baltasar Porcel és una actitud. I les actituds no moren. Els homes passen -com deia Píndar en uns versos que l'entusiasmaven-, però els dies són immortals. I això ens llega amb les seves obres, hores absortes, dies sencers, immortals perquè estaran sempre farcits de la seva literatura punyent i transformadora. No em puc pensar a mi mateix sense Porcel. Per mi, i potser per alguns altres escriptors, Porcel és més important, ha estat més definidor i més exemplar que tot el conjunt del sistema educatiu. A Andratx hi ha un institut de secundària amb el seu nom: jo encara no n'he sortit -ni vull sortir-ne-, fa anys que hi acudeixo cada matí a través de la seva columna periodística, vertadera lliçó diària d'història, moral, literatura. Va publicar, l'any 2000, El cor del senglar, i aquesta obra va fer més per nosaltres que no totes les universitats, on ens adreçàvem amb recança perquè tanmateix volíem ésser ell, i no advocats o tristos filòlegs. Jo li envejava tot, també el tall de cabell. Volíem viatjar, escriure, llegir i publicar, volíem seguir la seva estela vastíssima.

Era ‘el príncep del món', un dels apel·latius del diable, de Baal, el senyor del sol i de la mar, en aquella etimologia increïble -però no falsa- que a vegades feia amb el propi nom, emparentant-lo amb el sol d'Andratx, que ell portava sempre esculpit en or a la solapa de l'americana. I aquell rostre de tigre reposat, de mandarí oriental o de guerrer tàrtar, que ell sabia lluir amb un somriure burleta, com si entengués que tampoc no n'hi havia per tant. Perquè en ell covava quelcom de mefistofèlic, només així s'explica tot el que va escriure, tots els països, cultures i paisatges que va abraçar, tots els grans homes que va conèixer, des de Woody Allen al rei de Siam, des de Harold Bloom a Rostropovitx. Vivia en el món, entenia el nervi de les societats, allò que ens mou i ens sotraga; era un gran intuïtiu -un savi, un amic de les fondàries-, i res li era aliè, només la covardia, la poquesa, la manca de llibertat a l'hora de viure i de pensar.

Tots els homenetxos l'odiaven, els que s'ofeguen quan no topen amb una opinió que els reconforta o reafirma, tots el que no entenien que Porcel -aquest gran particularista- tanmateix era dels seus, dels que s'assumeixen a si mateixos, dels que s'accepten, somien i treballen. A tots aquests acoquinats els menyspreava, i en això també va ser un mestre, en menysprear els qui no feien l'esforç de comprometre's amb si mateixos i restar fidels a una estàtua interior que vol créixer i perfeccionar-se... L'últim cop que el vaig veure vaig passar gairebé tot el dia amb ell; un any abans, quan s'estava a l'hospital, recuperant-se amb un tractament de cèl·lules mare, m'havia telefonat i m'havia explicat fil per randa tot el que li havien fet, cada una de les meravelles mèdiques que el tornarien al món, als viatges i a enllestir la seva última novel·la. Jo, emocionat, fins i tot agafava notes del que m'anava dient; després, a Barcelona, li van donar la medalla d'or de la ciutat, i mentre ho celebràvem sopant ens deia: ‘Ja ho veieu, al·lots, el món és vostre.

Ara només l'heu de conquerir'. Perquè estava pletòric, semblava que havia vençut tota la malura i que ara només s'acararia a la vella lluita, la de l'home contra el temps, contra una senectut que remuntaria a cops d'obra mestra... Aquell darrer dia vam dinar amb Pere A. Serra i vam sopar amb el poeta Fiol: i parlàrem de tot -o només d'ell mateix-, política, poesia, periodisme, i de la novel·la que escrivia, parlava d'un xueta mallorquí, d'un crim, de l'Ulisses de Joyce, que rellegia. Bevíem vi, menjàvem pernil i pa amb tomàquet. Rèiem, dèiem versos sublims, blasfèmies, impertinències sense mala fe. Ningú no s'havia de morir. En una vella entrevista, li van demanar: "Et fa por la mort, Baltasar?". "Sí", va respondre. "¿Per què?". I va dir: "Cony: perquè desapareixes". D'aquest món només ens emportem allò que donem als altres.