Les bombes imbècils

Potser el millor que podríem fer és no dir-ne res. L'estratègia infame dels etarres es va fer present diumenge amb l'explosió de tres artefactes de poca potència a tres llocs principals de Palma, els quals tenen per finalitat aterrir la població, fer mal al puntal econòmic del turisme i demostrar a la Policia que són uns artistes que es mouen amb total impunitat; per tant -pensen- davant la inutilitat de la perquisició policial i de ‘l'operació Gàbia' engegada després de l'assassinat dels dos guàrdies civils, no queda altre remei que emprendre la via dialogada. ETA ja ha demostrat sobradament que no és res més que una banda de bojos, un plegat manicomial d'al·lots amb el cervell podrit de romanticisme leninista, el qual, més que emboirar la seva percepció, l'ha adulterada fins al punt que ja no tenen ni el sentit més mínim de la realitat, de la vergonya i del ridícul.

Tant se val que matin guàrdies civils, nadons, monges, violinistes o bibliotecaris: tot és la mateixa infàmia, i no hi ha cap heroïcitat en res del que fan. Tot el que fan és tan simple, tan mancat de grandesa, tan miserable, que només evidencia una cosa: la seva petitesa. S'ha de ser molt obtús, definitivament imbècil, per no adonar-se que no s'aconsegueix res d'aquesta manera: cada bomba o assassinat allunya la possibilitat de diàleg i els condemna cada dia més a la dissolució i a la presó. Tard o d'hora els agafaran -sempre els agafen- i llavors, després de menysprear-los, ens en podrem riure. Suposo que, als seus ulls, no hi deu haver res més infamant que ser considerats ridículs. A ells els deu agradar veure's com superhomes, soldats intrèpids i idealistes, encara que si tinguessin una mica de formació potser es veurien tal com són: un plegat de pallassos, vulgars i adotzenats, a qui els convindria, més que res, tornar a l'escola.

Els deu agradar, també, que parlin d'ells, sentir-se odiats i perseguits, i ben reforçats per tota aquella gent que simpatitza amb ells. Aquests ara intenten recuperar la legalitat dels seus partits polítics, disfresses rere les quals hi ha sempre ETA, cosa que impedeix, definitivament, qualsevol tipus de legalització. Només l'abandonament de les armes, doncs, la dissolució de la banda, pot fer entrar l'esquerra radical basca en el joc democràtic, encara que després de la treva trencada fa dos anys és ben difícil tornar a recuperar la confiança en una sortida satisfactòria. Iñigo Urkullu, president del PNV, ho afirma durament en el seu blog, després de recordar-nos que ETA és objecte de menyspreu per part del seu partit i de la majoria dels bascos; apunta una reflexió: "Benjamin Franklin va deixar dit en una ocasió: ‘O caminam tots junts cap a la pau o no la trobarem'. I està demostrat que totes les dreceres ens poden portar a un carreró sense sortida. I, d'aquest laberint sense sortida sempre, sempre, en surt el mateix guanyador".